Tal i com expliquen a la Wikipedia, el sometent era en els seus inicis una organització paramilitar d’autoprotecció civil, separada de l’exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic. Amb orígens medievals, en els segles XVI i XVII adquirí un paper fonamentalment policial –contra bandolers, hugonots i pirates–.
Durant el S.XX però, el sometent actuà al costat de les autoritats en diverses ocasions. Així, per exemple, col·laboraren en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i en contra dels vaguistes a Alella, en els anys precursors de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta dictadura, a més, Primo de Rivera intentà, fracassadament, d’estendre la figura del sometent a la resta de l’Estat. El 1931 és dissolt de nou per la Segona República Espanyola, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent, tot i que no per gaire temps, l’any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somatén Armado amb la principal finalitat de combatre els Maquis. Així, el sometent Abel Rocha posà fi a les accions de l’anarquista Quico Sabaté a Sant Celoni, el 1960.
El seu caràcter conservador, tot i així, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que, l’any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senat espanyol el 1978.
Aquests dies la figura del sometent ha tornat als mitjans, especialment arran de la polèmica mort d’un lladre perseguit pel sometent de Maials (Lleida), i també per una moció d’ICV-EUiA per abolir aquestes patrulles de pagesos i ramaders (que no va prosperar pels vots en contra de CiU i el PP), a més de l’aférrima defensa que el conseller d’Interior Felip Puig fa dels sometents: «defensar una propietat és un dret que tenen els ciutadans».
Alguns sindicats de pagesos tampoc veuen amb bons ulls que Puig estimuli els sometents: «Sempre hem pensat que és perillós, i ens estan sortint alguns rambos». Però amb robatoris cada nit, cal reaccionar… El problema però, tal i com apunten alguns testimonis d’agents anònims és que encara que es negui als mitjans, aquest grups d’homes van armats.
Buscant per les hemeroteques m’ha cridat l’atenció un article de 2009 de Rosa Massagué, corresponsal de El periódico a Roma, que bàsicament reflexa la problemàtica que poden desencadenar aquestes organtizacions civils d’autovigilància, l’article es titula El sometent de Berlusconi:
En realitat, aquest sometent a la italiana suposadament postmodern no és res més que una forma premoderna de seguretat, corresponent a una època en què l’Estat, en la forma que avui el coneixem, estava encara en construcció i fins i tot no havia creat les seves pròpies forces de policia, com assenyalen els experts.
Aquest nou gir en l’erosió de la democràcia planteja un parell de qüestions que no són menors. Una d’elles és la privatització de la seguretat. El decret deixa la porta oberta al finançament privat d’aquestes patrulles, encara que el ministre de l’Interior, Roberto Maroni, ha assegurat que no hi haurà una remuneració procedent de particulars, ja sigui de persones, empreses o associacions de qualsevol tipus, per al control del territori.
Un altre aspecte greu és el de la seva politització. La xenòfoba Lliga Nord d’Umberto Bossi ha estat la gran impulsora d’aquestes patrulles, que ja ha utilitzat des de fa anys en algunes ciutats del nord d’Itàlia i que en més d’una ocasió han protagonitzat altercats violents. Altres grups d’extrema dreta també estan traient al carrer la seva gent per vigilar la nit.
Arribats en aquest punt, i després dels episodis recents viscuts a Grècia, és interessant reflexionar sobre els fets, sobretot perquè la víctima mortal del sometent de Maials era d’ètnia gitana. I perquè a Alcarràs han plantejat que el sometent també actui a les zones urbanes, no només als camps…
Així doncs, tot i que aquest cas de Maials no es pot comparar amb l’exemple grec, s’ha d’interpretar com una advertència, perquè totes les declaracions dels veïns pro-sometent destil·len un discurs anti-immigració.
I és que quan l’Estat del benestar trontolla i no pot garantir els mínims de cohesió social, per protegir la seva identitat nacional renuncia al principi de ciutadania per aferrar-se al de nacionalitat. Racisme fred i homes armats. Ara també al que podriem anomenar principi de religiositat.
Tot i així, lluny del «bonisme», la meva reflexió està articulada per altres qüestions (serioses) relacionades amb les zones de cohesió oblidades i també amb la tecnologia. Procomú! Revolució P2P! Edupunk! No defenso cap lladre. Parlo d’alternatives a l’ull per ull.
La referència ideològica històrica al sometent no és gratuïta, ni tampoc la referència de Mataró, ja que llegeixo la noticia després d’haver retrobat casualment Escenas de guerra desde el ciberespacio: Mataró (un post del 2004!!!!).
No se me olvidará cuando los ciberpunks visitamos por primera vez Mataró, nos comenta Natalia Fernández, Jordi Marín y Pedro Gómez, entonces director y subdirector general de TecnoCampus en sus primeros pasos, ya citaban como una prioridad utilizar la tecnología y las redes como forma de integración y vía de desarrollo social de la nueva emigración, en aquel momento eran de los primeros en ser conscientes del nuevo reto.
El sometent representa el pitjor de l’acció col·lectiva o la comunitat com a element per garantir la cohesió social. No cal sortit de la comunitat imaginada per trobar referents històrics més encoratjadors.
Dos apunts tan sols:
1. Rellegeixo el post que enllaces sobre Mataró -fan nou anys d’això ja- i em sorten les llàgrimes:
«Si algún día ganamos la guerra al terrorismo, será porque habremos conseguido extender la sociedad abierta, libre y cohesionada. En nuestros barrios y en nuestros pueblos sí, pero también más allá del mar y las montañas. Entonces tal vez nadie les recuerde ya por haber tenido el primer ferrocarril de esa cosa antigua llamada España, sino por haber sido nuestra primera trinchera y con certeza, nuestra primera victoria en las guerras del nuevo mundo»
Hem de dir que poc més enllà del mar AlQaeda controla un territori centenars de vegades major que llavors quan EEUU encara no feia tant que estava ocupant Iraq i Afganistan? Hem de dir que «esa cosa antigua llamada España» està sent devorada per la descomposició? Que es fa difícil ja pensar com reformar des del que hi havia i cal pensar com fer tot de nou? (Ben pensat pot ser, fins i tot, un avantatge).
2. Crec que tenim un problema inesperat en la transició a un nou mode de producció: el fi de la Modernitat es agafat per fosques esperits del passat revivats amb la descomposició, que hi veuen en la oportunitat de passar a la postmodernitat, la porta oberta a tornar a la premodernitat: autarquisme decrecionista, sometents, localisme repressiu…
Fa uns dies que estic fent «arqueologia» 🙂 el post de Mataró és extremadament inspirador, un punt de partida…. per mi és inevitable traslladar-ho a llocs encara més propers com Salt, per això últimament estic tant interessat amb el tema de l’alfabetització digital. Quan veus que el teu entorn es deteriora és inevitable intentar fer alguna cosa per millorar-ho.
Sobre el tema de l’islamisme, la veritat és que no en puc parlar gaire, però em preocupa com s’alimenta la no distinió, la criminalització de no católics o no nacionals, siguin fonamentalistes o no. I com els rumors diuen que una cosa implica l’altra….
Els orígens del pensament P2P són revel·ladors. LLum!!!