Sociabilitat i xarxes socials: Superant les llengues impreses de Benedic Anderson

El sociòleg nord americà Keith N. Hampton explica al capítol  La sociabilidad en red, dentro y fuera de la web – La Sociedad Red, Castells – que el desevolupament d’internet, la digitalització i l’aparició de xarxes socials han fet reprendre antics debats sobre el concepte històric de comunitat: Què és una comunitat i quines són les seves propietats? També es preocupa per l’impacte que internet ha tingut sobre  les relacions socials i com n’ha configurat la seva nova naturalesa. En aquest sentit, Hampton afegeix que l’estat de la qüestió és analitzar si amb internet  la comunitat «s’ha perdut» o si per contra aquesta ha «renascut completament online».

En aquest context, Hampton presenta les tesis d’autors com Putman, anti-utopistes, que apuntaven que el desenvolupament d’internet i les noves tecnologies contribueixen a l’individualització de la societat  i per tant a un deteriorament de la comunitat i de les relacions socials a l’esfera pública, tal i com es concebien fins ara.

Fins hi tot alguns d’aquest anti-utopìstes comparen el desplegament d’internet a l’aparició de la televisió – és fixaven en que les persones «perdíen» hores de relació amb altres membres de la comunitat en l’espai públic, però no advertíen que mentre que la televisió encara era un mitjà unidireccional que no estimulava nous processos comunicatius, amb internet es podia passar de ser un simple receptor a convertir-se en emissor, a més de superar barreres i intermediaris. Els anti-utopistes no adverteixen que amb el desplegament d’internet també es desplegarien nous models socials de comunicació.

Així doncs, quan autors com Kraut parlen d’una pèrdua de capital social degut a la popularització d’internet, o que aquest ha comportata  un traspàs de relacions socials fins ara emmarcades en l’esfera pública cap a l’àmbit privat (personal) es pot intepretar més com una denúnica a  una pèrdua d’identitat nacional, a la pèrdua del símbol nacional de vida pública,  que no pas a una pèrdua autèntica de recursos:

La primera construcción de un concepto relativo al «capital social» realmente impactante fue realizada por Pierre Bourdieu. En el artículo de dos páginas que lo introduce, Bourdieu propone una definición simple: «El capital social es el conjunto de recursos actuales o potenciales relacionados con la posesión de una red durable de relaciones más o menos institucionalizadas de entre-conocimiento y entre-reconocimiento; o, en otros términos, con la adhesión a un grupo …» (Bourdieu, 1985, p. 2). Bourdieu, tratando entonces de renovar la reflexión marxista sobre los fenómenos sociales modernos, agrega una cuarta forma de «capital» a su aparato analítico que le permite una descripción más realista de las clases sociales francesas que el economismo marxista ortodoxo. Además del clásico «capital económico», un individuo dispone también de su «capital cultural» (su currículo con diplomas de escuelas más o menos afamadas) y «simbólico» (el prestigio que le otorga la adhesión a ciertos grupos sociales).

Internet permet reconectar el territori prescindint del mapa del nacionalisme. Amb internet es passa de l’escassetat dels recurssos a l’abundància, i per tant la seva implementació no pot suposar cap pèrdua real per a l’individu si se’n coneixen les seves propietats – només es perden els símbols – La xarxa suposa una nova estructura social, transversal i interconnectada.

Per això crítiques com les de Kraut i els anti-utopistes, s’emmarquen en la defensa implícita del nacionalisme com a element de cohesió social. Els anti-utopistes parlen del trencament del que Benedic Anderson anomenava comunitats imaginades.

Anderson explica que els primers impressors europeus, per ampliar els seus nínxols de mercat, van definir «llengües impreses» com a estàndars per agrupar diferents regions que parlaven numerosos dialectes:

Estas lenguas impresas (…) crearon campos unificados de intercambio y comunicaciones por debajo del latín y por encima de las lenguas vernáculas habladas. Los hablantes de la enorme diversidad de franceses, ingleses o españoles, para quienes podría resultar difícil, o incluso imposible, entenderse recíprocamente en la conversación, pudieron comprenderse por la vía de la imprenta y el papel. En el proceso, gradualmente cobraron conciencia de los centenares de miles, incluso millones, de personas en su campo lingüístico particular, y al mismo tiempo que “sólo esos” centenares de miles, o millones, pertenecían a «ese» campo. Estos lectores semejantes, a quienes se relacionaba a través de la imprenta, formaron, en su invisibilidad visible, secular, particular, el embrión de la comunidad nacionalmente imaginada.

Així doncs aquestes comunitats de «llengües impreses» confeccionaven els límits de comunitats intemporal que es perpetuarien amb els mapes del nacionalisme (Estat-nació) i la conformació d’identitats nacionals.

Internet i les noves xarxes socials permeten doncs, per primera vegada, superar les comunitats imaginades per teixir noves relacions i agrupar-nos en comunitats transnacionals de manera hortizontal, motivats per interessos o necessitats. Creant una nova xarxa de comunitats distribuïdes, molt més flexibles i resilients que les comunitats nacionals.

Per això, per parlar de xarxes socials i de les noves comunitats és important comprendre la importància que adquireix  la topologia – les estructures i propietats d’una xarxa -per entendre les relacions de poder tal i com adverteix Barabasi (Linked):

«Les  xarxes tenen propietats, ocultes sota la seva estructura, que limiten o multipliquen la nostra capacitat per fer coses amb elles».

(Estic editant: falten els enllaços)