Mentre em fixava en els aldarulls postcolonials d’Austràlia, al Senegal moviments de protesta denunciàven el Govern del cada vegada més qüestionat Abdoulaye Wade, que tal i com han advertit algunes fonts està preparant la seva reelecció de manera fraudulenta.
Més enllà de les comparacions amb les revoltes de la primavera àrab (#OccupySenegal) el malestar que es viu al Senegal m’ha portat – per primera vegada – a posar rostres a un enfrontament que omple pàgines a les seccions d’internacional. Un brot de violència en un país mil vegades dividit on el nacionalisme i els militars separen comunitats que han estat reordenades fins a la sacietat pels pares del colonialisme modern.
Llegia sobre el que ha estat titllat de cop d’Estat constitucional per alguns líders de l’oposició i pensava en el Basseau, l’Oussmane i els diferents companys d’aventures, amfitrions i famílies amb qui vam compartir la nostra experiència a la Cassamance. La ràbia de les revoltes, però, està concentrada a Dakar, la polsosa capital de l’antiga colònia francesa.
Un Dakar de sang i foc on Yousson N’Dour finalment no s’ha pogut presentar com a candidat, on han detingut el líder del moviment del 23 de juny (23M) Alioune Tine, i on amb l’operació Fanane els joves volen fer de la plaça de l’Obelisc la nova plaça Tahir. Han arribat a la conclusió que cal endurir els enfrontaments. La majoria de joves Diol com el Basseau, però, no hi han estat mai a Dakar (per ells la capital és Ziguinchor). Hi ha un país que hi fa frontera, Gàmbia, encara que l’atravéssin desenes de rutes clandestines.
Per això em preguntava si el meu vell telèfon mòbil acabarà enviant missatges de convocatòries per enderrocar un govern pressumptament corrupte des de la Cassamance. Em preguntava si la rage de Dakar arribarà a Ziguinchor.
El faux pas forcer!, però, sembla que queda lluny dels animistes d’Oussuye i dels bolongs de Kaffountine. A la Cassamance el nacionalisme no ha aconseguit imposar-se (del tot) sobre les comunitats reals, i només la guerrilla s’encarrega de reivindicar l’indepedència d’una regió on la gent primer és diola i després de la Cassamance.
Algunes de les primeres preguntes que em venen al cap: Com es podrien organitzar processos de deliberació massius en una societat (rural) amb un nivel d’analfabetisme tant alt?. ¿Es pot pensar en ciberactivisme quan el vell Wade parla de «software màgic» i manipula impunement els resultats d’uns votants condemnats a l’ombra de l’esquerda digital?. Wade diu que «internet és el conductor ideal de la democràcia», però que les polítiques de desenvolupament arribaran «quan tots els africans tinguin un ordinador». Sarcasme groller.
En aquest sentit, però, és imprescindible mencionar el paper de l’espiritualitat en aquest joc de poder. El missatge religiós és present de manera explícita tant en els eslògans de Y’en a marre com en les declaracions a la premsa de Wade. El llegat d’Ahmadou Bamba té una gran influència política i econòmica, que està molt per sobre de les propostes polítiques o missatges contraculturals.
A la Cassamance molts joves Diola volen ser Baye-Fall, en Basseau deia que ho era. Justificava que alguns dels seus companys de cofradia treballéssin sota les ordres dels marabous als camps de cacauets. Defensava una altra jeraquia que s’organitza paral·lalement a l’estructura de l’Estat.
Un escenari que convida a oblidar-se dels mapes qua van deixar els imperis colonials, i imaginar la dimensió que poden adquirir les cofradies religioses, les corporacions o les filés negres en aquest escenari de frustració que té tantes ganes de participar de la societat xarxa.
Pescadors a Kaffountine (Cassamance) | Foto: Àlex Kozzak
Wade pot tornar a ser president d’un país amb una esperança de vida que està per sota dels 56 anys i on la falta d’oportunitats fa que els joves et mirin als ulls, amb serenor, i reconeixin que estan disposats a llançar-se al mar amb les pirogues i arriscar-se a morir abraçats per les onades per escapar del seu infern. Emulant la vella llegenda, d’Adiene et Diambone:
Dos hermanas que querían cruzar el Océano en busca de una nueva vida. Resultó que por la mala calidad de su barca y por las fuertes olas del Océano, su barca se partió en dos. Las dos hermanas se vieron así separadas por la vida. Una se dejó llevar por las velas al sur, a Casamance, donde dio vida a la población diola; y otra a la Costa del país y fundó la tribu Serer. Estas dos tribus tienen muchas tradiciones y culturas en común y siguen manteniendo hasta hoy en día este respeto mutuo como primos.