En una primera aproximació acadèmica a la virtualitat, a través de les lectures sobre etnografia virtual de Steve Woolgar i Christie Hine, considero rellevant subratllar el concens que sembla haver-hi entre els autors en mostrar cert escepticisme davant les «possiblitats» de les noves tecnologies, ja que destaquen que s’ha sobredimensionat o ciberbolitzat les possibilitats que ofereix la virtualitat, Woolgar ens parla de cibèrboles i de conjuccions de futur immediat per defensar que ens trobem en un estadi de transició cap a la virtualitat, encara no culminada. Un estadi que m’ha recordar la convergència de Jenkins per descriure les relacions entre mitjans i tecnologies en l’era de la digitalització. Una constatació que la societat «cibersocietat» encara està incompleta i cal que superi reptes per poder-se acabar de desplegar. (Aquesta constatació és compartida per altres autors com Castells).
Tot i això, considero que el punt de partida és extremadament crític amb l’evaluació del que representa l’eclosió d’internet. En aquest sentit penso que caldria contextualitzar la influència sociològica dels discursos deterministes, especialment en la denúncia d’una força determinant de la tecnologia.
Per això m’ha agradat descobrir un post d’Alejandro Piscitelli, De la reticularidad a las piscufactorias, quan justament em plantejava si potser els nouvinguts a la xarxa, en aquest cas provinents de les ciències socials socials estan condicionats a l’hora d’elaborar les seves tesis -justament per la seva nova condició- ja que altres geneologies trenades des de la xarxa, escrites pels objectes d’estudi, es parla del naixement d’una nova topologia, del model distribuït, una nova propietat obviada per la majoria d’acadèmics. En aquest sentit també són interessants les relfexion d’Adolfo Estella sobre l’ètica en les investigacions etnogràfiques:
El método etnográfico se distingue de otras aproximaciones metodológicas por la implicación del investigador en el contexto de investigación, de manera que debe, en la medida de lo posible y de la forma más natural posible, integrarse como un miembro más del colectivo que estudia, ya que su objetivo es lograr una aproximación holística que incorpore la perspectiva de los actores.
Per això tot i la rigorositat metodològica dels autors incials em pregunto si realment han aconseguit integrar-se com un membres més de la comunitat per a realitzar els seus anàlisis, o per contra hi ha hagut una distància acadèmica-insalvable- amb els aborígens de la xarxa. ¿Si no saps programar ets analfabet?
Finalment, seguint els consells del mateix Woolgan potser també caldria preguntar-se a quins interessos responen aquests enfocaments acadèmics i estudis que redueixen el poder transformador de les noves tecnologies. I que sovint es fixen més en que l’exhaltació tecnològica respon a interessos de corporacions que no en les seves propietats per empoderar persones i comunitats
1 thought on “Les hipèrboles virtuals de Woolgar”