Es un milagro que la curiosidad sobreviva a la educación formal. Albert Einstein
Autors com Michael R. Simonson, encara defineixen l’educació a distància com a educació formal basada en una institució que es caracteritza per la separació espacial entre professor i alumne i que es serveix de telecomunicacions i sistemes interactius per a connectar-los*. Una definició neutra que sembla obviar els canvis propiciats per la tecnologia disruptiva i els nous paradigmes de la Societat de la Informació i el Coneixement o la Societat Aprenent.
Altres autors com Holmberg o Perraton, però, afirmen que l’educació a distància (e-aprenentatge des de l’aparició d’internet) ha trencat definitivament amb el model tradicional. I és seguint aquesta nova línia de pensament que es conclou que ja no podem parlar exclusivament d’educació formal/tradicional – quan ens referim a l’educació mediada- perquè hi intervenen altres elements propis de nous paradigmes com el sharisme o teories pedagògiques com el connectivisme. Arribats en aquest punt cal reconèixer la importància de l’aprenentatge invisible més enllà de les institucions formals.