Jeffrey S.Juris en el capítol Els moviments socials en xarxa: Moviments globals per una justítica global – La Sociedad Red, Castells – analitza les dinàmiques de xarxes del que anomena moviments per la justicia social (moviment antiglobalització amb el detonant de Seattle -1999), Juris els defineix com els moviments que «construeixen una globalització alternativa des de baix». Moviments que utilitzen les xarxes com a infraestructura tecnològica, organitzativa, i també com a model polític. Finalment, l’autor apunta que amb les noves tecnologies neixen noves identitats transnacionals que conformen una contracultura global.
Tot i així, abans d’endinsar-se en l’anàlisi, el sociòleg reconeix un buit teòric sobre les característiques formals en l’anàlisi de fenòmens massius i espontànis que s’autorganitzen en xarxa:
«Inspirados por los zapatistas y anteriores luchas contra el libre comercio, el ajuste estructural y la destrucción ambiental, los activistas por la justicia global han hecho un uso innovador de las redes informáticas globales, de la política informacional y de las organizativas basadas en la red. Algunos teóricos han señalado la aparición de «guerras en red» globales (Arquilla y Ronfeldt, 2001) o la emergencia de un «tejido electrónico de lucha» (Cleaver 1995), pero esas amplias descripciones nos dicen poco sobre la práctica concreta de redes, o sobre cómo se generan dichas prácticas»
I és que, tot i que és cert que les tàctiques i dinàmiques de molts d’aquests agents responen a la lògica de la xarxa, quan Jefrey S. Juris construeix els seus arguments per analitzar les relacions entre les xarxes socials i els moviments globals (anti), parteix de la premisa de les xarxes socials descentralitzades com a estructures vehiculars – com a topologia per defecte- no contempla ni distingeix les propietats de l’estructura distribuïda, tant importants per l’efectivitat de les accions de transformació social a través de les xarxes com s’explica a La primavera de la redes (El poder de las redes):
Habría de ser precisamente en Serbia donde una nueva oleada revolucionaria volvería a marcar el paso de la historia de Europa. La palabra mágica: «Otpor!» («resistencia»). «Otpor!» supuso una novedad y marcó una tendencia que seguimos viendo hoy. Pronto le seguirían «Kmara» en la Revolución de las Rosas en Georgia, «Pora» en la Revolución Naranja de Ucrania, «Kelkel» en la Revolución Tulipán (o de los Limoneros) en Kirguistán, «Zubr» en Bielorrusia y «MJAFT!» en Albania. Se trata de redes agitativas de casi imposible reciclaje tras la revolución, pero que se constituyen para crear la masa crítica y acercar el tipping point que lleve a la explosión de las redes. Los albaneses lo mismo organizaban movilizaciones frente a la telefónica local que montan media-buses. Ayudar a la formación de redes sociales mediante campañas es la estrategia de los revolucionarios del nuevo siglo.
Així doncs, emmarcar els anàlisis de Juris, que passen per grups com el Black block fins als «hackers mayes» de Diane Nelson (1999), en una mateixa xarxa on no existeix un únic node central però sí un centre col·lectiu de connectors (xarxa descentralitzada) fa que es reduexi el poder transformador d’aquests moviments, no s’aprofundeixi en la seva potencialitat i s’obviïn alguns dels individus/nodes. A més de propiciar anàlisis distorsionats per la força dels centres (connectors)
Per això comparteixo algunes de les conclusions de Juris, com que els processos d’utilització de noves tecnologies i pràctiques reticulades per comunicar, coordinar i autorganitzar-se, creen noves formes d’organització basades en xarxes – que consideren la xarxa com un ideal polític i cultural emergent . Tot i així, Juris destacada les xarxes socials com un nou estadi, perquè fins ara els processos de participació estaven històricament lligats als contextos locals, i amb internet es poden coordinar accions a gran escala. Però Juris, no adverteix que internet també suposa superar altres barreres: com la de centre i perifèria.
Per això quan parlem de moviments socials nascuts a la xarxa, més enlla dels moviments per la justícia social de Juris, també cal contemplar les característiques d’altres nous moviments, grups o ciberturbes, que han crescut en forma d’estructura distribuïda, i no descentralitzada – sobretot si com Juris ens plantegem si hi ha una nova contraidentitat global – Perquè la novetat és que ara tot els nodes es poden connectar entre sí sense que hagin de passar necessariament per cap centre. La novetat és que desapareixen els filtres.
Alexander Bard y Jan Söderqvist expliquen que amb l’estructura distribuida: Todo actor individual decide sobre sí mismo, pero carece de la capacidad y de la oportunidad para decidir sobre cualquiera de los demás actores», per això, allò rellevant de les xarxes socials com a models de comunicació, organització o ideal polític pels nous moviments socials és la propietat que les diferencia de la resta de models organitzatius:
Alguien propone y se suma quien quiere. La dimensión de la acción dependerá de las simpatías y grado de acuerdo que suscite la propuesta. Este sistema se llama plurarquía y, según los mismos autores (Alexander Bard y Jan Söderqvist): «Hace imposible mantener la noción fundamental de democracia, donde la mayoría decide sobre la minoría cuando se producen diferencias de opinión»
Així doncs els nous moviments socials que s’articulen a la xarxa, capitanejats o acompanyats per ciberactivistes o hacktivistes, s’han de contextualitzar en el marc de l’estructura distribuïda, perquè aquesta és la seva autèntica naturalesa, el model que representa realment l’horitzontalitat. Perquè cal recordar que les xarxes tenen propietats a la seva estructura que limiten o multipliquen la capacitat de fer coses amb elles:
¿Qué sucede cuando una estructura distribuida se enfrenta a una descentralizada? Pues que la distribuida lleva las de ganar en capacidad de movilización y rapidez de reflejos. No faltan ejemplos en los últimos años de gobernantes que han pensado que bastaría con controlar los filtros tradicionales (prensa y TV) para condicionar a los ciudadanos asegurándose de que sólo les llegara la información conveniente. El trasfondo de las nuevas redes informacionales distribuidas les enfrentaría, sin embargo, a miles de ciudadanos en las calles. En algunos casos (Filipinas, España, etc.) les llevó a abandonar el poder. Pero lo importante no es tanto el resultado como el fondo que sintomatizaron. Se han llenado miles de páginas sólo para tratar de entender en qué se basaban las cadenas de SMS, el poder del «boca a boca» electrónico, pero en realidad no es más que la punta del iceberg. Lo cierto es que estas ciberturbas habrían sido impensables sin el nacimiento de un nuevo medio de comunicación distribuido.