Homes armats a casa meva

Després de molts dies seguits treballant al diari tocava descansar-ne. Temps per dedicar-me als meus projectes i per disfrutar del nostre espai. Des que vam tornar de Berlin  hem anat vivint amb amics fins acabar en una petita casa amagada al mig del bosc, que després d’algunes nevades ha quedat al decobert, a mig camí dels camps i de l’ombra salvatge dels boscos.

Aquest matí hi havia dos homes amb armes a casa meva. Havien begut i anaven vestits amb uniformes militars. Caminàven entre la boira, delatats per la força dels primers raig de llum, i els esquellerincs dels gossos atemorits que els acompanyàven. No em venien a buscar a mi, eren caçadors.

Diumenge un home va matar a un noi de 24 anys, li va disparar amb una arma de foc i el tret va acabar amb la seva vida. Era un caçador i diu que va confondre al noi amb un animal, perquè va «veure alguna cosa que es movia darrera d’uns matolls». És evident que es tracta d’un lamentable accident, però llegint alguns comentaris veig mostres de «racisme fred». La víctima era un noi marroquí, l’autor dels fets un home de 61 anys de la terra, d’aquí-de-tota-la-vida. Hagués pogut ser una emboscada, un assassinat en tota regla i els alguns d’aquí-de-tota-la-vida encara el defensarien.

Més enllà de les ciutats, el món rural també està vivint canvis, cada vegada més, ja que al camp és més fàcil sobreviure i ser autosuficient. Però també és un entorn salvatge, on et toca lidiar amb homes armats. Supervivents de la Guerra Civil que no estan preparats pels futurs que venen. Per això n’hi diuen la comarca de La Selva suposo.