El relat dels aborígens i la mitopoiesis

Finalment he començat a llegir Los Trazos de la canción de Bruce Chatwin, una gran recomanació de l’Aleix. Una novel·la, que tal i com explica, transmet la necessitat vital que Chatwin tenia de viatjar (és perfecta per llegir lluny de casa, inspiradora). Un gran assaig sobre el nomadisme.

Més enllà, una de les coses que m’ha cridat l’atenció és la importància que els aborigens autralians donaven al relat, a les cançons. La importància d’explicar les coses perquè passéssin. De la paraula creadora:

Se pensaba que al cantar su camino por el territorio, cada antepasado había dejado un rastro de «cél·lulas de vida» o «hijos espirituales» a lo largo de su sucesión de pisadas. (…) Se suponía que la canción descansaba sobre el terreno formando una cadena ininterrumpida de dísticos: un dístico por cada par de pisadas del antepasado, y formado , cada uno, por los nombres que él «sembrara al caminar».

Els seus mites deien que sinó cantaves el territori, no existia. La força del relat. Com en altres tribus nómades.