L’administració electrònica es projectava com una millora per a la vida dels ciutadans. Una eina per fer-nos més participatius en els processos de la ciutat, extenent-ne la gestió i facilitant-ne els tràmits, a la vegada que s’aconseguia un estalvi important en els recursos destinats a la gestió i organització de les nostres dades (ja no seria necessari disposar de grans infraestrures d’atenció al públic ni de tant personal). A la pràctica s’ha traduït en una millora important en les nostres vides, però també en un aspecte desconegut del nostre dia a dia. Alguns experts alerten que la «transició» cap el model digital ha estat perniciosa ja que el focus no s’ha centrat en mantenir i garantir els drets civils (dels ciutadans) a la xarxa.
Un nou servei que beneficiaria sobretot a persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, persones que viuen fora dels nuclis urbans amb edificis de l’administració aval·lats per a realitzar tràmits i també als ciutadans amb horaris laborals poc flexibles. Però per a poder gaudir d’una implementació real i representativa de la digitalització administrativa cal no oblidar a cap col·lectiu, aquest procés ha de ser un procés d’inclusió social, no un procés excloent i per això cal superar el repte de l’esquerda digital. La gent de la tercera edat, les persones sense capacitat d’accedir a la tecnologia o els immigrant també han de participar d’aquest procés i per això caldria potenciar l’alfabetització digital entre la ciutadania, per a poder incidir en els diferents estrats socials.
Estudis com l’informe «Programari de fonts obertes pel desenvolupament de l’Administració Pública Espanyola. Una visió global» (2008), de l’Observatiori Nacional de Fonts Obertes evidenciava un creixent protagonisme i desenvolupament del software lliure en l’administració i l’emmarcava com a model per superar els processos d’exclusió social en el món digital. Fins hi tot el CENATIC ha editat un decàleg amb 10 motius pels quals l’administració hauria d’utilitzar software lliure. Fa poc reflexionava sobre l’important estalvi que representa no haver de pagar llicències.
Les crítiques durant la posada en marxa de l’Administració electrònica a l’Estat Espanyol es centraven sobretot en el consell assessor encarregar de coordinar i dirigir aquest procés de digitalització. Alguns experts com Jorge Cortell es preguntaven com és que aquest consell estava format per consellers delegats i presidents d’empreses com Microsoft, IBM, BT o Accenture i no comptava amb cap representant del software lliure, ni cap ciutadà, ni tan sols amb experts en drets civils. Alertava que aquesta digitalització es traduiria en una retallada de drets civils si eren les corporacions les encarregades de planificar els processos de participació de la ciutadania.
Fins hi tot alguns col·lectius com Hispalinux, Linux Español, FFII, Asociación Legalventure, ATI, RITSI van consensuar un llistat d’esmenes crítiques amb la llei d’e-Administració (2006) que reclamava el principi d’accessibilitat universal i qüestionava els «estàndars establerts».
El model d’implementació i normativa que regula l’administració electrònica espanyola també ha generat interessants debats al voltant de la privacitat, la transparència i participació democràtica. La majoria sobre els estàndards oberts, el software lliure i la tramesa de dades públiques a empreses privades. Fins hi tot alguns es qüestionen si no es podria optimitzar els serveis, millorant la coordinació entre els diferents administracions, i que això repercutís en un important estalvi econòmic. Així doncs la implementació de l’e-administració a Espanya va estar clarament marcada per les corporacions i no pels ciutadans, amb les corresponents conseqüències que això comporta.
1 thought on “E-administració, orígens i corporacions”