En les darreres entrades proposava una definició de comunitat on era necessari el «ciment social» o «fraternitat». Catalitzadors perquè una comunitat pugui perdurar en el temps i desenvolupar la seva identitat de manera natural. Tot i així en aquestes primeres aproximacions teòriques a l’etnografia virtual he descobert autors que abogàven per prescindir d’aquest «sentiment humà suficient» que deia Rheignold, com Jan Walls.
Societat xarxa
TIC i seguretat de la informació
Fa una setmana que Diari de Girona ha publicat un especial sobre seguretat a la xarxa. Un gran reportatge que he escrit i dissenyat amb la col·laboració i assessorament d’en Bruno i en Jose (una vez más mil grácias!). L’objectiu era donar a conèixer la importància que té assegurar la nostra informació, recordar que alguns drets fonamentals es poden veure afectats per mals usos o simplement desconeixement de les TIC, advertir de noves pràctiques abusives que es produeixen a l’entorn de la Societat Xarxa i parlar amb alguns dels protagonistes encarregats de vetllar per la seguretat de les nostres institucions. Tot i així també vaig voler anar a l’altre costat de l’espectre per conèixer les opinions d’un antic hacker de barret negre i contrastar-les amb el que em deien el director executiu del CESICAT i properament els Mossos d’Esquadra.
El monopoli del coneixement (poder)
«Escoles, instituts i universitats hem perdut el monopoli del coneixement» Imma Tubella Encara no he pogut veure el vídeo de l’entrevista, però només aquest titular m’ha semblat prou rellevant. És l’assumpció d’una ruptura, l’ensorrament del discurs centralitzat. L’alliberació del coneixement al món distribuït i la configuració d’una altra arquitectura de poder
Privacitat, tecnologia i escola
«És evident que l’escola és un gran camp de batalla», deia en Bruno fa temps alertant de la vulnerabilitat de les connexions que utlitzen els alumnes en alguns dels centres educatius. També és evident que a Catalunya els desplegament dels programes de digitalització a les aules no ha estat paradigmàtic. No hi ha hagut un aprofitament dels recursos tecnològics, i s’ha acabat apostant per l’ús de programari privatiu a través de convenis amb corporacions. S’ha donat arguments als qui veuen l’exhaltació de les propietats de les noves tecnologies com una campanya de màrketing.
Les hipèrboles virtuals de Woolgar
En una primera aproximació acadèmica a la virtualitat, a través de les lectures sobre etnografia virtual de Steve Woolgar i Christie Hine, considero rellevant subratllar el concens que sembla haver-hi entre els autors en mostrar cert escepticisme davant les «possiblitats» de les noves tecnologies, ja que destaquen que s’ha sobredimensionat o ciberbolitzat les possibilitats que ofereix la virtualitat, Woolgar ens parla de cibèrboles i de conjuccions de futur immediat per defensar que ens trobem en un estadi de transició cap a la virtualitat, encara no culminada. Un estadi que m’ha recordar la convergència de Jenkins per descriure les relacions entre mitjans i tecnologies en l’era de la digitalització. Una constatació que la societat «cibersocietat» encara està incompleta i cal que superi reptes per poder-se acabar de desplegar. (Aquesta constatació és compartida per altres autors com Castells).