Lloret de Mar s’ha sumat als municipis que com Salt, després de viure episodis traumàtics (en el cas de Lloret l’apunyalament mortal d’un jove de 15 anys) recorren a la videovigilància com a mesura per retornar la sensació de seguretat als ciutadans: Acció-reacció per evitar l’alarmisme. El cas de Lloret es especialment significatiu perquè quan es va cometre aquest crim ja hi havia 9 càmeres de seguretat instal·lades a la zona.
La videovigilància (CCTV) o els ulls mecànics, són una reacció a la impossiblitat de posar un agent de policia que vetlli per cada ciutadà, com explica Versvs a La Sociedad de Control:
En un entorno donde todo el mundo es un potencial culpable, la necesidad de vigilar a toda la población requiere de un número de ojos tan elevado que sería imposible realizar esta función de vigilancia en ausencia de vigilantes automáticos que no perciban sueldo ni descansen. Las videocámaras y sus ojos mecánicos están ahí grabándolo todo para que esté disponible en caso de que no haya ningún policía que pueda cubrir la zona.
Tot i així fa anys que molts experts en seguretat com Bruce Schneider comencen a qüestionar l’efectivitat d’aquests sistemes de videovigilància. Sense anar més enllà un informe encarregat pel Ministeri de l’interior britànic (2009) demostrava que les més de 1.000 càmeres de videovigilància estudiades (Londres) només havien resolt 1 crim en un any. Londres, de fet, es un escenari on s’ha experimentat bastant amb la videovigilància (un laboratori de seguretat), encara que la majoria d’experiments han finalitzat amb resultats negatius (Tens of thousands of CCTV cameras, yet 80% of crime unsolved). Banksy un cop més s’ha inspirat amb aquesta obsessió que ataca directament a la privacitat dels ciutadans per expressar-se i imaginar-ne un possible orígen.
El teatre de la seguretat, doncs, és això: Crear mesures de seguretat, aparents, que només contribueixen a generar sensació de seguretat, però que en realitat no fan res per millorar-la, com en el cas de Lloret de Mar.
«Actualment, ja hi ha nou càmeres instal·lades però l’alcalde considera ‘prioritari’ ampliar-ne el nombre per reduir la sensació d’inseguretat»
(Diari de Girona)
Doncs això, teatre. Un teatre on hi interactuen diferents actors, però on si s’analitzen els processos previs a la instal·lació de les càmeres es pot detectar una característica comú: l’oportunisme (acció-reacció). La videovigilància s’ha converit en una mesura que s’utilitza per calmar els ànims de la societat, per tranquilitzar-nos. Encara que estigui demostrat que és més efectiu invertir en altres mesures com la millora de l’enllumenat públic dels carrers o en iniciatives veïnals de prevenció o coordinació amb la policia local. O que no hi ha cap relació directe entre un gran nombre de càmeres i una millor ressolució dels casos per part de la policia.
Unes mesures, ineficaces, que tenen un cost molt elevat (per oferir tant poques garanties). A la demarcació de Girona, els municipis que han decidit apostar per la videovigilància han quantificat els projectes amb un cost aproximat de 50.000€ (en el cas de Salt i Caldes de Malavella). Les preguntes són inevitables:
1. Hi té alguna cosa a veure que els 3 municipis que han decidit apostar per la videovigilància: Salt*, Caldes de Malavella i Lloret de Mar, tinguin nou alcalde (CiU) – a més de Figueres –
2. Hi té alguna cosa a veure que Elencor S.L l’empresa a qui es va adjudicar la instal·lació de les càmeres a Salt pressupostés el projecte amb 50.000€ (sense IVA) i ara l’Ajuntament de Caldes de Malavella també pressuposti el projecte en 50.000€ aproximadament , tot i que digui que està estudiant diferents ofertes i no es posarà en marxa fins l’octubre?
3. És la videovigilància el nou argument polític de CiU per plantar cara a algunes conseqüències de la crisi econòmica com el fantasma de la inseguretat? (O va més enllà del color polític?)
Bona reflexió. A seguir caldejant!