Sense valor afegit

En més d’una ocasió m’he interessat per una idea, rellevant en alguns entorns de la xarxa, que cada vegada pren més força: La importància del context en el món-xarxa. La importància de contextualitzar quan compartim enllaços i com aquest context es converteix en valor afegit per elaborar raonaments o vertebrar crítiques. Un element indispensable per poder impulsar nous consensos socials, ara més que mai ja que vivim en una realitat polièdrica i per tant el discurs  únic ja no funciona.

Les anomenades xarxes socials representen tot el contrari: Són el paradís de la descontextualització, un camp minat d’enllaços anònims. Aquestes plataformes exalten la cultura de l’adhesió i han generat un fort impacte en la cultura de xarxa limitant l’aparició de noves identitats i nous models socials. I és que encara que sembli paradoxal aquestes xarxes poden ser excloents i en ocasions es reserven el dret d’admissió. Un model relacional basat en el ranquisme on prenen importància els valors situats als nivells més baixos de la piràmide de compromisos. Per alguns potser no representa cap problema però és una mal model sobre el que projectar un discurs plural i distribuït com el que representa que haurien de tenir els mitjans.

Afortunadament, però, sembla que comença a haver-hi consens (en entorns reconeguts per l’establishment ) en que els mitjans de comunicació han sobredimensionat Twitter i Facebook, fins hi tot organismes que s’erigeixen com analistes de la qualitat de la informació com l’Observatori Crític de Mitjans s’ha manifestat en aquesta línia:

És obvi que destriar un grapat de piulades per construir una notícia titulada indefectiblement amb un «la xarxa bull» és ràpid, barat i còmode. I permet cobrir des d’una revolució a Egipte fins les xafarderies de Hollywood sense sortir de la redacció. Però també és molt legítim preguntar-se si això és periodisme

Ahir llegia que un periodista ha publicat un rànquing dels mitjans i periodistes catalans amb més seguidors a Twitter (també és ràpid, barat i còmode) i em preguntava què ens podia aportar aquest rànquing a la resta de professionals de la comunicació. Què en podríem treure?

Després de visitar les piulades d’alguns dels periodistes amb més seguidors, i veure les seves dinàmiques i comportaments el projecte  perd interés:

– Has complert? @usuari: Prometo no fer #tajatweets aquesta nit.

– La Maria insisteix a atribuir la mort d’Elvis Presley al restrenyiment

– Me encanta Andorra, estar entre montañas y respirar aire puro da mucha vida.

– La mare que em va parir, el twitter m’està enganxant. Ai,ai,ai..

El rànquing premia els usuaris amb més seguidors però no s’interessa pels seus continguts. Els continguts simplement no es premien, s’obvien i  es premia l’adhesió. En més d’una ocasió els perfils seleccionats tenen poc de periodístics, simplement publiquen les notes de les agències on treballen o es limiten a reenviar notícies ja publicades o a compartir informacions “d’última hora” que van arribant a la redacció. És un entorn (twitter) amb manca de rigor, on es crea poca informació nova (en comparació amb el volum d’informació que es mou) i on en els periodistes en general no aporten valor afegit a les informacions que reenvien. Una plataforma que ha canviat d’status i ha passat de ser una font  a convertir-se en notícia.

Valorar als periodistes pels  fans que tenen i no per la seva tasca professional.  Potser és una qüestió que té més a veure amb audiències/usuaris/prosumers i el prestigi a la xarxa. Una manera de legitimar l’agenda pública a través del ranquisme (que es caracteritza per unificar xarxes que són plurals) i creuar allò corporatiu amb allò personal.

Fenòmens com aquest, fruit de la sobredimensió (a hores d’ara intencionada),  acaben provocat que  l’agenda mediàtica de Twitter l’acabin escrivint els mateixos que escrivien l’antiga agenda als mitjans convencionals.

Jo hi afegiria, a més a més, que molts s’aprofiten dels privilegis o mèrits de pertànyer a la indústria periodística (de ser treballadors reconeguts) per construir-se una identitat  digital on s’utilitza allò corporatiu, allò que no els representa, per substituir habilitats i coneixements i poder-se incorporar-se a la xarxa com a nouvinguts, i seguir alimentant  velles estructures descentralitzades.