Quan es parla de l’esquerda digital (digital divide) es fa referència a la separació o no-conexió entre persones, comunitats, estats o països i el que es coneix com a Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i per extensió als processos i disponibilitat d’infraestructura, accessibilitat i sobretot habilitats per conectar-se a la xarxa.
Per aproximar-se al concepte d’esquerda digital cal recordar conflictes, ja presents en les societats no digitals, com l’exclusió social, que ara també es traslladen a la xarxa i es converteixen en alguns dels principals reptes. I és que encara que l’esquerda digital pugui semblar només un repte tecnològic, és una problemàtica estructural també a nivell social, econòmic, polític i cultural.
Alguns autors proposen aproximar-se al repte de l’esquerda digital desglossant-lo en diferents nivells de problemàtiques, classificades segons si són fàcilment superables o difícilment superables: Aquestes són l’accés, l’ús, i l’apropiació.
Diferents estudis demostren que l’amplitud de l’esquerda està relacionada amb el nivell socioeconòmic dels països, i com a conseqüència la qualitat dels serveis públics. Per tant en un primer nivell apareix una esquerda d’accés: La manca d’infraestructura i la impossibilitat de disposar-ne per limitacions econòmiques, socials o geogràfiques. Tot i així , i en contra del que es pugui pensar, l’esquerda digital no desapareixerà el dia que tota la població tingui accés a la xarxa.
Problemàtica d’ús. Aquest conflicte fa referència a la població que no utilitza l’oferta tecnològica, encara que s’ho podria permetre i hi tenen accés, hi ha una manca d’interés. Una de les característiques de la problemàtica d’ús és que està condicionada per les possibilitats d’accés + l’interés per accedir-hi + un tercer factor determinant, la capacitat (analfabetisme digital) d’accés. Hi ha segments de població que s’autoexclouen, perquè en aquest nivell d’ús l’esquerda separa els que saben usar la xarxa i els que no.
Per això alguns autors afirmen que en realitat l’esquerda digital no és res més que una de les històriques desigualtats socials traslladades a la xarxa: l’accés a l’educació. I aquesta qüestió ens porta al tercer nivell.
En aquest nivell (ús), per evaluar o analitzar la manca d’interés en l’ús d’internet es pot utilitzar la piramide de Maslow i detectar sobre quins estrats s’influeix. És a dir, sobre quin tipus de necessitats actua internet? També cal apuntar que hi ha un desconeixement i certa hostilitat d’un sector de la classe política, tot i que cada vegada sigui més petit, que criminalitza els internautes i crea un estat d’alerta que allunya a nous membres no iniciats a la xarxa. (Exemples recents són la famosa llei Sinde, o les represàlies de la policia britànica als adolescents de les BBM riots).
Finalment trobem la problemàtica de l’apropiació: aquella part de la població que se sent superada per les eines (comprenen que en podrien fer un ús profitós per ells però no saben com). No veuen la tecnologia digital com la seva llengua materna, i per això no s’en poden apropiar.Alguns autors com Juan Freire asseyalen hi ha una manca d’interés de participar de la societat xarxa: no s’apropien de la tecnologia i per això aquesta no pot actuar com a agent de canvi social. Educació i alfabetització digital.
Un dels conceptes interessants sobre el que hi ha diferents enfocs és el de natius digitals (Mark Prensky, Digital Natives, Digital Immigrants y Do They Really Think Differently?) com per exemple l’interessant aproximació de Genís Roca: «Los inmigrantes digitales tienen una especie de ‘cualidad innata’ para desarrollar prácticas a través de la tecnología digital mientras que los adultos manifiestan una especie de ‘incapacidad innata’ para desarrollar prácticas a través de la tecnología». Juan Freire també en destaca la seva importància, i fins i tot l’accentua: «El concepto de nativos digitales se ha instalado ya entre nosotros quizás reemplazando el de brecha digital que se repetía constantemente en los años anteriores.Quizás también los nativos digitales son los “provocadores” de una nueva brecha digital más sutil y perversa que las que se discutieron en el pasado»
Si alguna cosa està clara és que el repte va molt més enllà d’aconseguir fer arribar insfraestrucures que permetin l’accés a la xarxa fins a l ‘últim racó del planeta. Perquè amb la cursa tecnològica actual, aviat això ja no serà un repte, tot i el moment de crisi actual. Allò significatiu i rellevant, que cal fer accessible a tothom, no és la possibilitat de disposar dels últims gadgets tecnològics. Sinó que tothom, tingui la possibilitat de participar de la societat xarxa. De participar de les noves formes de relació i socialitació, dels nous models de negoci i d’aprenentatge. El repte és, que tothom pugui participar de les possibilitats que ofereixen els nous sistemes d’organització que han nascut amb l’arribada d’internet.
9 thoughts on “L’esquerda digital: Exclusió i apropiació. La tecnologia com agent de canvi social”