Como dice Herszberg citado en Juif y legrand (1988) la educación es un factor de evolución. Pues ha permitido que a través de esta se puedan aprovechar los conocimientos y usos de las herramientas más antiguas para el bien de la sociedad.
Y esta evolución, ha permitido la renovación del ser humano.
La introducció de tecnologia disruptiva en els diferents sistemes d’aprenentatge mediats, posen de manifest l’evolució de l’educació a distància o e-learning i la importància de la interacció per a generar coneixement. Alguns autors com Garrison, a més, recorden que -a distància o no- l’educació és un fenòmen estretament lligat a la bidireccionalitat, és a dir que el model professor > alumne, imperant a l’escola tradicional-industrial, es dóna per obsolet. I cada vegada sembla haver-hi més conscens en l’aposta per adaptar l’aprenentatge als nous paradigmes.
El debat acadèmic sobre les diferents teories de l’educació a distància, doncs, queda desactualitzat en alguns contextos quan encara es contempla l’educació formal com a únic model, diferenciant-lo de l’autoaprenentatge. En aquest sentit, alguns autors analizen l’evolució de la praxis educativa sense tenir en compte que la irrupció d’internet ha generat l’eclosió de comunitats organitzades a la xarxa que generen el seu propi coneixement, i que per tant es presenten com a alternatives a les tradicionals institucions educatives. De la mateixa manera que han aparegut noves metodologies, pedagogies i idees d’escola.
Learning is built around learning communities & interaction, extending access beyond the bounds of time and space, but offering the promise of efficiency and widening access. Think of individuals as nodes on a network!
Salmon (2001)
Ja històricament, els processos d’aprenentatge s’havien desenvolupat en comunitat, tal i com recorda el vell provervi africà: «Per educar un infant fa falta tota la tribu». Ara amb la virtualitat es torna a l’aprenentatge col·laboratiu, que a més potencia el desenvolupament d’habilitats mixtes: per una banda l’aprenentatge, i a més el desenvolupament personal i social, en un enfoc constructivista. Aquest retorn a la tribu, no només es potencia en xarxes virtuals d’aprenentatge – hi ha escoles on les xarxes són físiques- però renunciar a les noves tecnologies al S.XXI és una actitud poc evolutiva. L’aprenentatge col·laboratiu és l’aprenentatge natural en la Societat Xarxa, de la mateixa manera que ho és el Long Life Learning (Delors 1977).
La educación es un sector tradicionalmente poco dado a novedades y cambios. Seymour Papert nos ofrece una historieta que ilustra los diferentes ritmos de cambio en educación y en la profesión médica:
Un grupo de viajeros del tiempo del siglo pasado, entre ellos un grupo de cirujanos y otro de maestros, que aparecieran en nuestros días para ver cómo habían cambiado las cosas en sus respectivas profesiones en cien o más años. Piensen en el “shock” del grupo de cirujanos asistiendo a una operación en un quirófano moderno. Sin duda podrían reconocer los órganos humanos pero les sería muy difícil imaginar qué se proponían hacer los cirujanos actuales con el paciente, los rituales de la antisepsia o las pantallas electrónicas o las luces parpadeantes y los sonidos que producen los aparatos presentes. Los maestros viajeros del tiempo, por el contrario, sólo se sorprenderían por algunos objetos extraños de las escuelas modernas, notarían que algunas técnicas básicas habían cambiado (y probablemente no se podrían de acuerdo entre ellos sobre si era para mejor o para peor) pero comprenderían perfectamente lo que se estaba intentando hacer en la clase y, al cabo de poco tiempo, podrían fácilmente seguir ellos mismos impartiéndola.
La moraleja del cuento es evidente: el sistema educativo no es precisamente un ambiente en el que la tecnología tenga un papel relevante para las tareas que allí se realizan. Es más, sus practicantes, tradicionalmente y salvo honrosas excepciones, se han mostrado bastante reacios a incorporar novedades en su estilo de hacer las cosas. Sin embargo, la actual revolución tecnológica afectará a la educación formal de múltiples formas. Así lo señalan los diversos documentos, estudios, congresos, etc. auspiciados por la Unión Europea sobre la sociedad de la información. En casi todos ellos se destaca un hecho importante: la sociedad de la información será la sociedad del conocimiento y del aprendizaje. Adell, J. (1997)
Així doncs seguint amb el que la idea de Garrison i Anderson (Sanglà 2012) penso que l’e-learning es projecta com un trencament amb l’educació tradicional ja que fomenta l’obertura a nous agents (externs) i la col·laboració (entre alumnes i membres de la comunitat/xarxa). Tot i així , e-learning és un terme poc precís per parlar d’experiència educativa mediada a través de la tecnologia avui en dia. En el context de la Societat Xarxa, és molt més interessant i complet el concepte de xarxes d’aprenentatge (Harasim 1993) ja que fa referència als actors i contextos on es desenvolupen els processos d’aprenentatge (a les comunitats). Responent a l’ideal interactiu d’experiència educativa.
Sugata Mitra diu amb ironia que si un ordinador pot substituïr a un mestre…. cal susbtituïr aquell mestre, ja que aquell professional no està desenvolupant la seva tasca de manera correcta. El docent ha de canviar el rol, ja que ara ja no és el portador del coneixement, sinó un guia a l’aula que ha de predicar amb l’exemple…
Pensava en la reflexió de Mitra i recordava el diàleg de la pel·lícula Yo Robot. De la mateixa manera que Lawrence, sospito que hi ha docents i acadèmics a qui «ells» no els agraden, i en com això condiciona molt les hipòtesis…
3 thoughts on “Harasim i les xarxes d’aprenentatge, l’ideal interactiu d’experiència educativa al S.XXI”