Xarxes socials, és el (clixé) concepte més repetit en els mitjans per explicar que la gent surt al carrer per protestar. Tant o més que «indignats» i òbviament molt més que els arguments en què molta gent està treballant per defensar la seva lluita. La intencionalitat, és clara, ja que si el centre d’atenció són Facebook i Twitter, ells poden ser presents entre l’audiència. Ser un més. Piular. Perquè ara l’audiència és participativa (i una cosa és la interacció en una comunitat i l’altra que et facin la feina). L’obsessió per aconseguir pàgines vistes, vendre més impressions o guanyar usuaris únics, gràcies a que twitter i facebook van calents fa que es perdi una oportunitat única per aprofitar aquestes tecnologies i substituir rutines, i dinàmiques mecàniques ens els processos de creació dels productes informatius. Si hi ha eines (blocs, agregadors, rss, twitter, llibres de cares a més d’agències de premsa) que solucionen la immediatesa, perquè no dedicar temps a l’anàlisi?. O si més no a la construcció d’un relat propi. Tots els mitjans haurien de tenir la seva propia contextopedia, definir la seva identitat i presentar els seus treballadors. L’objectiu ja no seria: Ser el primer en publicar una informació. (Per això tenim aplicacions que automatitzen aquests processos) sinó construir un relat informatiu honest i intertextual que convidés a la reflexió. Ara tenir fans a twitter és noticia, Allegro ma non troppo.
Bravo!!! Totally agree. Acabo de publicar l’article d’un colega que enllaça de puta mare amb aquest…
És molt necessaria una reflexió d’aquest tipus, s’ha acabat adquirir/ baixar-se o descarregar-se la opinió propia dels grans mitjans, ara toca forjar la propia opinió a través de l’analisi de fonts d’informació més petites amb filtres més suaus. Comunicació 2.0….
Don’t stop mentre puguis!!!
Poden reflexionar els periodistes? Ja comença a ser una entelèquia una mica difícil de solucionar: dubto de si és per pressió dels qui gestionen els mitjans (els que manen) o per una mala interpretació del que podria/hauria de ser aquesta professió (els que escriuen). Ah, és que encara és una professió?
Bravo pel post!
Totalment d’acord. De què serveix tanta informació i tanta inmediatesa si no ens permet entendre el món una mica millor?
Realment qüestionar-se si el periodisme encara és una professió és el més sensat avui en dia – si més no qüestionar-se què consisteix l’exercici «professional» – Jo per exemple tot i treballar en un mitjà no em considero periodista (encara que hagi exercit com a tal en altres ocasions). Tot i així entenc que contribueixo a la creació d’un relat editant i gestionant els continguts.
I és que el teu plantejament Boludo m’agrada. Perquè supera la demagogia tradicional (que fa referència a altres temps – tot i que en algunes ocasions continui siguent veritat) i que diu que és la pressió dels que manen el que « fa callar les veritats». Això en alguns casos és cert, i és un tema clàssic en la història dels mass media (se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou), però limitar-se a aquest anàlisi avui en dia és tenir poca vista. És allò fàcil. Tu vas més enllà.
Penso que buscar l’objectivitat – tant perseguida històricament com a arma-antimanipulació – és absurd. Més avui en dia. Ja que jo ara ja veig aquesta -objectivitat- com la defensa d’un relat únic. La nostra realitat és polièdrica com podem desitjar un relat únic-objectiu?
És millor abogar per productes coherents i honestos. Si qui escriu la noticia no es presenta com podem entendre el context?. Si no hi ha contextopedia com es poden apreciar els matisos i conceptes que construeixen el relat? Prefereixo elements interpretatius però contextualitzats amb els que estar a favor o en contra que no notícies «objectives» que s’apilonen sense aportar res (notícies d’agència).
És com la gent que penja enllaços sense interpretar (un clàssic de les xarxes socials) WTF?¿?¿?¿ Què vol dir? Que tenen accés a la informació?
Harte Arbeit…