Un dels punts més interessants dels disturbis de Londres, el 15M o les revoltes àrabs són precisament les estructures que vertebren aquests moviments: les dinàmiques d’organització, mobilització i deliberació (d’aquesta darrera quan n’hi ha). Diferents formes d’swarming amb estructures variables que s’articulen a través de la xarxa i les noves tecnologies per aconseguir massa crítica.
Simplicar aquests fenòmens, les ciberturbes, i limitar-se a un anàlisi des d’una perspectiva de lluita de classes fa que a part de perdre matisos (tant importants en el terreny deliberatiu) sigui difícil proposar alternatives que no reprodueixin els vells patrons històrics. Per això és interessant estudiar l’arquitectura organitzacional, ja que a més de poder traçar paral·lismes i creuar dades, apareixen factors determinants relacionats amb la creació de nous concensos.
En el cas de Londres, molts apunten que la principal diferència entre els aldarulls que es van viure durant la dècada dels 80 i els que s’han viscut fa pocs dies ha estat la irrupció d’un nou element: Les noves tecnologies. Els responsables policials ràpidament s’han afanyat a assenyalar-les com les «culpables» de la dimensió que prenien els conflictes. Twitter i Facebook han estat l’escenari toquetejat per on han desfilat tot tipus d’informacions i personatges però tal i com subratllen alguns mitjans sorpresos: «No era Twitter el ‘demonio’ que buscaban los agentes». No eren els sobredimensionats llibres de cares ni les piulades de l’ocellet (els seus nous aliats) sinó alguna cosa diferent. Alguna cosa més distribuida que degut a la seva naturalesa se’ls hi escapava.
Malcom Gladwell s’aproximava als «misteriosos canvis sociològics» que caracteritzen la vida quotidiana actual amb The Tipping Point (2000), es proposava entendre perquè hi ha missatges i productes que s’extenen com virus o epidèmies. Howard Rheingold amb les «multituds intel·ligents» Smart Mobs: The Next Social Revolution (2003) parlava de formes d’organització que reproduien el comportament dels fongs, adoptant una aparença unicel·lular o pluricel·lular depenent de les condicions ambientals. Alguns han anat més enllà intentant entendre la lògica de la societat xarxa fins al punt que han arribat a anticipar-se als esdeveniments:
En marzo de 2004 ciberpunk lanzó su sitio para móviles imode en asociación con eMoción de Telefónica. Eran las primeras novelas que aparecían fuera de Japón escritas para ser leídas sobre teléfonos móviles: Lía MAD Phreaker, de David de Ugarte y BCN No Future de Javier Lorente. Aunque la primera en empezar a ser publicada fue la que se desarrollaba en Madrid (teniendo como fondo el estallido del jihadismo en España), se decidió presentar mediáticamente a la segunda como la primera para dada la centralidad en Barcelona de los medios culturales. En la rueda de prensa, el 4 de marzo, David insistió, apadrinado por Suso de Toro, en la inminencia de una eclosión jihadista en Madrid… Una semana después, el 11M apenas dos horas después de los atentados, una lectora le envió un SMS con el texto: Lo que escribes, ocurre. La entrega de ese día, la 23ª, relataba, en boca de una de las víctimas, la explosión de un coche bomba en el centro de Madrid. Y efectivamente, fue la última entrega publicada. Era un quiebro histórico y tocaba volver a la ensayística.
Presentació de Lía Mad the Phreaker
Aquestes revoltes espontànies que s’estenen com focs són fruit d’una nova realitat. Un nou escenari on la capacitat de modificar l’entorn és el resultat de la gestió del coneixement comú. La punta d’un iceberg que es diu societat xarxa.
1 thought on “BBM Riot”