Berlin, encara ara, és una ciutat que emana llibertat. La caiguda del mur va suposar una obertura, una eclosió. Mentre descobria la ciutat no deixava d’imaginar-me grups autònoms clandestins que operaven al més pur estil ciberpunk. De fet Tommaso Pincio va desenvolupar una aventura que emulava Blade Runner al Berlin dels 60. Va plasmar el que els transeünts subterranis imaginàvem mentre descobríem nodes urbans de resistència. Un cop més els instints seguien rastres: «1989, en los días de la caída del Muro, Berlín es el centro del mundo. Un gran sumidero por el que desaparecerían bajo los cascotes 40 años de Guerra Fría, símbolos y miseria. A poca distancia del Muro, en las zonas alternativas de aquel cogollito bullente, teníamos nuestra primera conexión a Internet»
Què és llibertat? Com es mesura? Quina forma té o com cristal·litza? Quins objectius té? Tonteries… D’altra banda l’antiga RFA i URSS han demostrat no ser perfectes però alhora potser ja n’hi ha prou de fer-ne una lectura apocalíptica. Aquell règim va aportar un fràgil equilibri al món molt més interessant que a l’actual i un munt de coses positives a les classes més humils d’un costat i l’altre (en forma de “societat del benestar”). El MUR de fet no existía, més que mai es tenien presents les dues realitats. Berlín ara està a sota la merda com arreu del món, com abans,… només que sense mur.
Potser no m’he allunyat prou del discurs convencional sobre la caiguda del mur, però no es tracta d’una fuetada als sistemes comunistes. És més aviat la caiguda del mur com a moment «decadent». Com a final no només d’una etapa sinó de diferents periodes intensos històricament que s’acabaven en el moment en que paral·lelament neix la xarxa. Potser l’11S podria ser un altre moment/lloc «decadent».Un canvi de protocols inegable interpretat des d’un punt de vista diferent: «El ciberpunk. Ciencia ficción que retrataba aquel mundo a medio cocer que se formaba ante nuestros ojos y en el que el futuro, los futuros en los que nos habían educado la mirada, desde el socialismo de estado a la guerra nuclear quedaban atrás como trastos viejos.»
Per altra banda quan parlo de llibertat, és una concessió. Parlo d’una percepció subjectiva que em va transmetre la ciutat quan vaig arribar (suposo que insconscientment en comparació amb Barcelona). Europa apreta i les identitats de les grans capitals practicament es corporativitzen, però després de descobrir diferents projectes que considerava models «alternatius» o autònoms d’acció em plantejava si aquests eren exportables… O era reament Berlin per la seva permisivitat/llibertat/? el que en permetia el seu desenvolupament…
Si es perd el punt de vista i el context de l’escrit, és del tot segur que no entendràs mai de quina llibertat es parla.