Futur i tendències d’experiències educatives mediades a través de la tecnologia (en xarxa)

Cuando adquirimos el lenguaje, no aprendemos sólo a escuchar, sino también a hablar. Cuando aprendemos a leer, aprendemos también a escribir. Y según vamos entrando en una realidad cada vez más digital, debemos aprender no sólo a usar programas sino a hacerlos.  En el paisaje altamente programado que está emergiendo, o crearás el software o serás el software. Es realmente así de simple: programa, o serás programado. Elige lo primero, y accederás al panel de control de la civilización. Elige lo segundo, y probablemente sea la última elección real que hagas. Douglas Ruskoff

Tal i com defensava anteriorment, avui en dia, qualsevol modalitat d’aprenentatge mediada a través de la tecnologia implica la creació de xarxes, per això proposava una definició concominant d’e-aprenentatge (xarxes d’aprenentatge) on queda palès que la comunitat pren importància davant la figura obsoleta del professor, tal i com la coneixíem abans. S’imposa la interacció com a mecanisme per a generar coneixement i la comunitat com a eina per sistematitzar-lo. El Connectisme de Siemens i Downes, el Sharisme de Mao, la Inteligència Col·lectiva de Levy o la Cibernètica Pedagògica es projecten com les teories d’aprenentatge o paradigmes naturals en una era hipertecnològica.

Per això és fonamental que les tendències dels models educatius s’adaptin a la intensitat amb la que es comparteix informació, s’adaptin al que alguns autors defineixen com hiperconnectivitat (Anabel Quan-Haase and Barry Wellman). Ja que aquest fenòmen generat per la Societat del Coneixement i la Informació és el que marcarà les tendències en els processos d’aprenentatge, que inevitablement acabarant vertebrant-se en sistemes nodals:

El aprendizaje es un proceso de formación de redes que tiene como agente principal al propio individuo. Los nodos que utiliza para crear esa red son entidades externas: personas, organizaciones, bibliotecas, sitios web, blogs, wikis, libros, revistas, bases de datos, etc. El acto de aprender consiste en crear una red externa donde los nodos se conectan para dar forma a una compleja fuente de conocimiento. Estas redes también se pueden percibir como estructuras internas de nuestra mente donde se conectan conocimientos.

En aquest sentit, tal i com apuntava Curtis Johnson, les TIC –  i més concretament internet- poden forçar un canvi en les pràctiques educatives (metodologies) per adaptar-les a les noves competències dels infants del S.XXI, contràriament al que apuntàven les teories de Clark i Finn, on segons els autors els mitjans no eren responsables dels efectes de l’aprenentatge. En una era hipertecnològica i hiperconnectada, pren importància l’advertència de Ruskkof que encapçala aquest post: la manera tecnologia amb que creem aquestes xarxes, serà determinant per connectar-nos amb el coneixement i també la topologia d’aquestes xarxes.

 Internet se ha vuelto una fuente primaria de la memoria externa, o transactiva, en donde la información se almacena de manera colectiva, externa a nosotros.  Sparrow, Liu and Wegner

En aquest context, doncs, les tendències en les experiències educatives mediades a través de tecnologia haurien de basar-se en la capacitació perquè cada alumne pogués crear el seu propi PLE (Personal Learning Environement) i fins i tot la seva propia tecnologia (seguint amb Ruskkof), ja que les tecnologies no són neutrals i ara el coneixemet ja no és estàtic. Sembla evident doncs, que la lògica de la Societat Xarxa portarà a l’e-aprenentatge a trencar amb l’educació formal. I en un món on el coneixement ja s’interpreta com la construcció d’una xarxa distribuïda – degut a la necessitat d’actualitzar-lo de manera constant-  la tecnologia i fenòmens com el de la desintermediació forçaran a les institucions del coneixement a obrir-se cada vegada més, fins a deixar pas a l’autoaprenentatge.