Gesamtkunstwerk: El hype de Wagner

Gesamtkunstwerk era el terme que feia servir Wagner per referir-se a l’obra-d’art-total o universal. Un terme que va sorgir el segle XIX com una crítica a les òperes que s’estaven fent en aquell moment, ja que el compositor alemany considerava que només es centrava l’atenció en la música, quan en realitat l’espectacle disposava una combinació de diferents estímuls: il·luminació, efectes sonors, la posició dels seients, la interpretació, el vestuari…

Gesamtkunsterk simbolitzava la voluntat de retornar a un art-total-originari. Per a Wagner la tragèdia grega era un art-total, englobava música, teatre i arts visuals, totes les arts que posteriorment es van anar disgregant en diferents arts independents. Una autèntica experiència, una manera de reconciliar l’art amb la vida.

Fins i tot alguns anys després altres creadors utilitzaven aquest terme en les seves disciplines com el disseny o l’arquitectura, una tècnica creativa envolvent que evolucionava amb els anys i transmutava en diferents disciplines, expadint el concepte i generant excepcions i acotacions en funció de la disciplina o obra artística tal i com expliquen en algunes revistes especialitzades:

En nuestro caso, la Gesamtkunstwerk es una condición dada por defecto. Por ejemplo: el modo en que hoy se juzgan las exposiciones de arte y ar­quitectura, atendiendo al concepto expositivo más que al contenido de las propias piezas. El valor de la exposición se impone frente al valor del arte y a cualquier otro valor; todas las ex­posiciones se piensan como instalaciones, todos los museos como Gesamtkunstwerk. (G, de Gesamtkunstwerk) #

Òbviament aquest concepte de Gesamtkunstwerk variava en funció del context i presentava diferents interpretacions en el que ja era una societat industrial. Per alguns era un valor positiu: una tècnica creativa amb moltíssimes possibilitats. Per altres en algunes ocasions representava més aviat una condició imposada.

El concepte d’art-total és un element interessant que torna a prendre força per definir algunes noves pràctiques motivades per l’estadi de convergència i l’ecosió del que es coneix com a new media: Amb l’arribada de l’audiència activa es comencen a dissenyar continguts que s’expandeixen en múltiples formats i ofereixen la possibilitat d’imaginar històries envolvents i participatives «històries que no caben en un sol suport». Sorgeixen noves maneres de narrar i nous models de negoci. Gesamtkunstwerk com a sinònim de transmedia per reivindicar-ne la seva naturalesa «d’art-total».

Un nou model narratiu basat en la intertextualitat i la fragmentació dels discurssos on s’estableix una relació entre els diferents elements d’aquest gesamtkunstwerk (o d’aquesta producció transmedia), una obsessió wagneriana que busca anar més enllà del relat i es proposa construir una mitologia (creació d’universos narratius).

I és que el transmedia igual que el gesamtkunstwerk ràpidament s’ha convertit en una hipèrbole, una obvietat si s’analitza la força que està agafant com a indústria emergent (la narrativa transmedia ha representat una veritable revolució en la creació i explotació de continguts en un moment on impera la paraula crisi). I per això alguns es pregunten si aquesta nova tècnica en la que hi ha professionals que porten anys treballant, no s’ha convertit en una arma per a oportunistes que busquen explotar el neologisme (accions de màrqueting o campanyes de publicitat) mancades de l’essència d’aquest nou-art-total:

En culture Hacker, Haley Moore reflexiona preguntándose como afecta a artistas transmedia que crean obras tipo Perplex City, que un productor lo reduzca a un simple juego de barajitas coleccionables o Cathy’s Book a otro librillo novedoso #

Fins hi tot autoritats tant respectades en l’exhibició i promoció de projectes d’entretenimient de l’era digital han alertat dels problemes a nivell terminològic quan es parla de transmedia o crossmedia. Per això de vegades és bo preguntar-se pels seus orígens o analitzar diferents aproximacions terminològiques per no reduir una «disciplina» a accions a través de les xarxes socials:

En fin, desde el momento en que comencé a oir la palabra transmedia en encuentros de marketing supe que ibamos mal. Pero creo que cuando agencias como Walter Tompson lo declaran el «futuro de la publicidad», la hemos definitivamente fastidiado. Porque poca gente en la publicidad aborda transmedia storytelling como Massimo Martinotti, por ejemplo. Recuerdo una expresión de Javier Vacas en un encuentro sobre el audiovisual «la publicidad ha llegado a internet con mentalidad de conquistador» sin ninguna voluntad de adaptarse sino a cambiar lo que tiene años funcionando a su particular visión. Pues eso… Pero creo que no es asunto de nombres. Bien podemos quedarnos en inmersive storytelling como propone una parte de los creadores transmedia y a la vuelta de unos años cuando se atribuyan «el descubrimiento» la publicidad y el marketig lo transformarán en el nuevo Hype…

Noms com Massimo Martinotti són les referències a tenir en compte, ja que fins hi tot alguns crítics – no amb l’ús d’aquesta tècnica, sinó en la seva banalització- en sectors com la publicitat o el márqueting es rendeixen davant de qui ha demostrat erigirse com un referent en la narrativa transmedia.

Martinotti només demana rigorositat. Proposa als professionals que volen introduir-se en el desenvolupament d’experiènces transmedia: «Que comiencen por la definición de un universo de contenido, un personaje, una causa y sólo después desarrollar los contenidos específicos». Transmedia no és alquimia. La història és el nucli (no l’excusa). Sense una història que vertebri el projecte no hi ha cap experiència immersiva. En tot cas simulacions.

Sembla que si en alguna cosa hi ha concens en el que és realment la narrativa transmedia, és que per crear una autèntica experiència immerssiva no podem limitar-nos a les possibilitats  que ofereixen els diferents suports per concebre continguts-per-entregues. Sinó crear primer un univers (no condicionat per la tecnologia- crear la història que no cap en un sol suport) per poder oferir honestament a la audiència el que desitja: Noves formes narratives que els permetin viure autèntiques experiències.