El 31 de gener descobria un article que em cridava l’atenció: Josep Pla volia una central atòmica al Baix Empordà. L’escriptor i periodista empordanès va ser present en diverses reunions on s’evaluava la viabilitat de construir una central nuclear a Pals. També es rumoreja que Carrero Blanco, home fort de Franco,  estiuejava a Cap sa Sal i per això el projecte nuclear s’hauria acabat traslladant a Vandellós enlloc del litoral gironí, protegint l’entorn del seu lloc d’estiueig…

Fa pocs dies, després del desastre nuclear que ha viscut Japó amb la central de Fukushima, un company tornava a aproximar-se al misteriós projecte atòmic que havia de fer-se a la platja de Pals. Un complex nuclear prop de les emisores de la CIA (Radio Liberty), que apuntaven cap als països comunistes des d’una platja conquerida per la propaganda. Un dels símbols més representatius de la guerra freda a Catalunya que s’ha convertit en ferralla oxidada per la sal del mar.

Més enllà de l’accés de poder que els rumors otorguen a Carrero Blanco hi ha diferents tesis que han anat agafant dimensió i expliquen perquè es va descartar realment aquest projecte que havia de fer de Girona una capital atòmica.  Rumors i informació periodística que ofereixen un escenari social i estètic amb grans possibilitats, on alguns cognoms coneguts o personalitats de l’època es podrien convertir en els protagonistes d’un fals documental sobre l’experimentació atòmica durant la dictadura franquista en una distopia nuclear.

Es parla d’una reunió en un hotel de Barcelona on diferents «pesos pesats» de la Costa Brava es mostraven disposats a tot per defensar els seus interessos. Futurs empresaris del sector turístic que defensaven els interessos d’una indústria que encara havia de nèixer.

El  camarer d’un petit restaurant de Palamós explicava que els motius reals no eren els interessos turístics, sinó  les faltes en els requeriments geològics que havien de complir els terrenys on construïr la central. Finalment, tot i que no s’ha investigat el tema a fons, sembla que aquell cambrer que omplia copes de cava en un reservat servia a alguns dels personatges que defensaven la candidatura de Pals en les negociacions sobre el futur destí atòmic.

L’industrial Pere Duran, que va ser conseller delegat d’Hidroelèctrica de Catalunya i president de la comissió que havia de decidir l’ubicació de la segona central nuclear d’Espanya confirmaria les mancances geològiques com a fet determinant en aquest assumpte.

Alguns dietaris i cròniques de l’època parlen del constant vaivé de gent de la zona i del gran interés que despertava aquella possible instal·lació d’una central atòmica a la platja de Pals. I és que l’ombra de Txernòbil encara no planejava sobre una dictadura maldestreque que intentava posar en marxa un reactor nuclear. Un univers postapocalíptic amb reminicències steampunk, que caracteritzen la innocència d’una societat encara primitiva en termes atòmics.

Més enllà dels factors que van fer que la central finalment fos traslladada, les motivacions de Josep Pla en aquella  lluita són inquetants. Especialment quan plantejava tesis com aquesta:

«No crec que hagin fet cap cas que es podria lligar l’agricultura i la hidrologia de la platja amb la central atòmica. Interessos particulars turístics»

Josep Pla

Questionar-se la relació de Pla amb l’energia nuclear és una reacció inevitable. Potser Pla imaginava algun projecte alternatiu que lligava agricultura amb nuclis atòmics. Potser era un visionari silenciat per interessos de petits empresaris i franquistes corruptes.  O potser era un pobre homenot desgastat per la grisor d’uns anys difícils que captivat per la innovació, fumava. Buscant adjectius per aquella nova i interessant descoberta: La paraula nuclear.

L’interés atòmic de Pla motiva aquesta petita adaptació d’un fragment del Quadern Gris, on es presenta una distopia nuclear en un passatge descriptiu. Una deformació de la realitat. Un acostament a un futur alternatiu.

Una visió postapocalíptica emmarcada en un clàssic al que s’ha intentat respectar l’estil.

___________________________________________________________________________

Text original Josep Pla –  Deformació radioactiva Kozzak

La Distopia nuclear de Josep Pla:

Adaptació atòmica del quadern gris.

El Quader Gris de Josep Pla està disponible en format bloc – Xarxa de Mots

–Körk, sempre mires el mar…

–Sí… El fum dels abocadors i les sirenes dels transbordadors em distreuen… M’agraden els transboradors farcits de residus incandescents. Semblen balenes oxidades que bramen mentre avancen en fila, cetàcis mecànics lliscant sobre les aigues tenyides… M’agrada veure’ls passar.

–Però, hi deus veure alguna cosa especial en aquest mar…

–Res, em penso, res…

–Llavors, ¿per què el mires d’una manera tan seguida?

–No ho sé… No t’ho sabria dir… potser penso en el mar d’abans…

Durant una temporada –un estiu – vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder. Observava el reflex de les xemeneies  esquerdades, com dos grans submarins immòbils.  Els cotxes  suraven apilats, sense vidres, encavalcats l’un sobre l’altre, com un gran esquelet d’acer sense espinada. Runes amuntegades enmig d’unes aigues tèrboles que havien fet insalubre la vida per a moltes comunitats agrícoles. El mar llepava la terra i en llevava la vida.

Intentava  tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. Però no hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible.  Les runes de l’antiga central encara cobrien la desembocadura del riu a la Gola. Restes de cossos deformats per mutacions es desfeien amb el vaivé de les onades. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos –i encara menys de fascinació. Una gran massa de líquid viscós sobrescalfada que feia impossible que qualsevol ésser viu o mutant visqués dins d’aquella gran membrana de residus.

És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, d’abandonar aquest món aspre i malalt, de cercar un ambient diferent. Però en el cas d’en Körk no hi havia incentiu que valgués, retornar a un temps millor era impossible. Per més que mirés aquell mar sense vida.

Les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva, ànimes en pena que transmutaven en l’interior de cossos  estèrils i deshumanitzats.  Eren observadors desfogats que es deixaven endur pels aires perfumats dels vapors químics i restaven immòbils, sedats pels regalims dels abocadors que els cobrien  els peus i les cames. Babejant, observaven l’horitzó fluorescent que dibuixava una llarga línia tòxica a la llunyania. I somreien.