Xarxes, societats i models d’organització

Una de les hipòtesis que més m’interessen dels primers capítols de La sociedad Red (Castells) és la idea que la superioritat històrica de les organitzacions verticals jeràrquiques (fluxos unidireccionals) sobre les xarxes, es devia a la limitació material i física de les organitzacions en xarxa. És a dir que si es superava el tamany o volum d’intercanvi en els procesos de comunicació l’estructura xarxa es debilitava i  era menys eficient que les estructures verticals de control. Aquesta limitació material, però, es superaria amb l’evolució de les tecnologies.

L’anàlisi de Castells posa èmfasi en evaluar els fluxos d’informació entre nodes i la manera com es relacionen. Deixant entreveure que de vegades existeix la possibilitat que el que pretenia ser una xarxa (o ho era en un estat molt primitiu) es pot acabar convertint en un mecanisme burocràtic que es «verticalitza» (perd flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de supervivència).

Per poder entendre el potencial d’aquestes noves xarxes cal aproximar-se a la seva definició i a les característiques que les conformen (no es pot generar un debat al voltant del concepte- societat xarxa- sense arribar a un consens prèvi). Per això cal remuntar-se a definicions complementàries com les de topologia de xarxes, plurarquia i la teoria de grafos.

«La red es una estructura común a qualquier vida; dondequiera que vemos vida, vemos redes» Fritjof Capra

Fins ara molta gent quan es parla de xarxes pensa en Facebook o Twitter com a paradigma, i això és un error. Perquè partint d’aquesta premisa (un sistema jeràrquic vertical) la idea de xarxa (distribuïda), que és la que realment ofereix alternatives als sistemes d’organització social com la democràcia, es concep com un marc on els fluxos d’informació no es comuniquen entre nodes independents. I per tant no és una xarxa ni flexible, ni adaptable, ni té capacitat de supervivència.

No es pot generar un nou model organitzacional sense superar la verticalitat (desaprofitant el poder de les xarxes).

La xarxa, ha donat nom a una societat marcada per l’informacionalisme i les tecnologies de la comunicació i ha fet que deixéssim enrere la societat industrial. Per això societat xarxa és un concepte nou per a descriure una societat regida per unes noves característiques. Nou, perquè amb la digitalització i els nous avenços tecnològics s’ha aconseguit transcendir, tal i com apunta Castells: els límits històrics de les xarxes com a forma d’organització i interacció social. Nou, perquè neixen noves oportunitats fins ara mai imaginades: a nivell d’organització social, econòmica, cultural i política. I aquesta transgressió és la que fa que, ara, el concepte de xarxa es presenti com mai s’havia pogut concebre.

Aquests plantejaments porten a abordar qüestions que traspassen o superen valors o ideologies tant integrades a l’imaginari col·lectiu com el nacionalisme, que és un dels elements estructurals de les societats actuals.  Escric superen perquè entra en joc el concepte de plurarquia, un estadi que neix en el marc de l’univers xarxa, i per tant ofereix una alternativa als models d’organització social que coneixem fins ara. Introdueix un nou element. A la xarxa es parla de transnacionalitat i la identitat es genera de manera independent a cada comunitat. Els nodes s’agrupen lliurement i creen comunitats autònomes. La procedència, ubicació o orígens no són rellevants entre les membres  d’aquestes noves comunitats, ja que s’agrupen per afinitats i interessos en comú (no per races, ètnies, països de procedència o nacionalitats).

Per això és important no reduïr el poder transformador de les noves tecnologies perquè són les úniques eines amb les que participar de les noves regles del joc. Les úniques eines per la contratecnologia. Però per això cal mirar endavant i aprendre a analitzar el futur ( i de passada deixar d’interpretar el passat). Perquè ens trobem en un nou context. Ara cal comprendre i analitzar aquests nous elements  i veure com evolucionen i s’expandeixen. Ha arribat l’hora de la societat xarxa. El mite amb el que tantes vegades ha fantasejat  la ciència ficció