Trencant amb el model tradicional. Aproximacions crítiques a les teories de l’educació a distància

Es un milagro que la curiosidad sobreviva a la educación formal. Albert Einstein

Autors com Michael R. Simonson, encara defineixen l’educació a distància com a educació formal basada en una institució que es caracteritza per la separació espacial entre professor i alumne i que es serveix de telecomunicacions i sistemes interactius per a connectar-los*. Una definició neutra que sembla obviar els canvis propiciats per la tecnologia disruptiva i els nous paradigmes de la Societat de la Informació i el Coneixement o la Societat Aprenent.

Altres autors com Holmberg o Perraton,  però, afirmen que l’educació a distància (e-aprenentatge des de l’aparició d’internet) ha trencat definitivament amb el model tradicional.  I és seguint aquesta nova línia de pensament que es conclou que ja no podem parlar exclusivament d’educació formal/tradicional – quan ens referim a l’educació mediada-  perquè hi intervenen altres elements propis de nous paradigmes com el sharisme o teories pedagògiques com el connectivisme. Arribats en aquest punt cal reconèixer la importància de l’aprenentatge invisible més enllà de les institucions formals.

Així doncs, i deixant clara la ruptura (no necessària però si evident) amb l’educació formal, caldria contextualitzar les diferents teories de l’educació a distància que han predominat acadèmicament en un context preinternet (o en un estadi molt primitiu de la Societat Xarxa).

Dan Coldeway considerava que la forma més pura d’educació a distància té lloc en diferents temps i diferents llocs, és a dir l’aprenentatge asincrònic, on els estudiants trien quan i on aprendre (en aquesta definició de Coldeway caldria afegir-hi que els estudiants també trien com aprendre, per adequar-la en el context de la Societat del Coneixement i la Informació) en el marc dels Entorns Personals d’Aprenentatge.

Les diferents teories proposades pels autors, parteixen de diferents perspectives i es centren en diferents objectes d’estudi, el 1986 Keegan va classificar les teories predominants de l’educació a distància en tres grans grups (The foundations of distance education). I sintetizant podriem dir que aquesta classificació es basa en la consideració de l’objecte d’estudi: l’alumne/subjecte, la institució/infraestructura o la comunicació/interacció

1. Teories d’independència i autonomia

Aquest primer bloc es basa en l’alumne/subjecte com a objecte d’estudi, i inclou les teories de Wedemeyer, Moore i Knowles, que destacaven la independència o autonomia de l’estudiant. L’empoderament i l’adquisició d’habilitats per a desenvolupar el seu propi PLE està relacionat amb la independència i autodisciplina dels estudiants, no només adults – Andragogia (Knowles)- sinó que els infants amb un acompanyament adeqüat també poden participar i organitzar-se per tal de beneficiar-se d’un ensenyament a distància, com a complement per exemple del homeschooling o d’altres pràctiques educatives obertes.

2. Teories d’industrialització de l’ensenyament

Otto Peters considerava que l’educació oral era una forma preindustrial d’educació, i per això va proposar un analisi del procés d’aprenetatge comparant-lo amb els béns de producció cultural (no hauria pogut existir sense el procés d’industrialització), definint les infraestructures necessàries perquè tingués lloc l’acte educatiu i caracteritzant-se per l’ús de tecnologia personalitzada. En aquest segon bloc centrat en la infraestructura/institució també hi entrarien el fordisme, neofordisme i postfordisme, centrats en conceptualitzar la producció de l’educació a distància.

3. Teories d’interacció i comunicació

El darrer bloc centra el seu objecte d’estudi en la comunicació/interacció com a element principal en els procés d’aprenentatge i s’inclouen les teories de Holmberg i Perraton. Les teories d’interacció i comunicació, són les que estan més relacionades amb l’aprenentatge col·laboratiu i amb l’apropiació del sistema a través de la conversa. Així doncs les teories de la comunicació són les que visualitzaven alguns dels aspectes que es convertirien en claus per a parlar de l’educació a distància en l’era de les xarxes: la conversa, el diàleg i la interacció més enllà del condicionament tecnològic.  Ja que destaquen la importància d’entendre l’educació con un fenomen social. Destacaria que hi ha una majoria d’autors, des dels teòrics de l’educació a distància, fins a altres com Garrison, Pask o Laurillard  que destaquen la importància de la interacció per tal de prendre el control a través de la interacció. Així doncs i més en el cas d’una eduació medidada per TICs les teories de la comunicació són les que prenen més rellevància ja que posen de manifest un fenòmen que es correspon al canvi de paradigmes.

Finalment podriem concloure que les teories de l’educació a distància troben els seus referents en les teories de la psicologia de l’aprenentatge convencional (conductisme, constructivisme, cognitivisme…) tot i que centren el seu interés en la relació professor-alumne, la interacció amb el contingut, l’autonomia de l’estudiant i en la demostració d’allò après (aprenentatge competencial). A més a més, caldria afegir que de la mateixa manera que l’educació convencional ha experimentat una considerable evolució degut a les noves construccions metodològiques, l’educació a distància ha evolucionat de la mà de les tecnologies de la informació i la comunicació i de les tecnologies per a l’aprenentatge (TIC-TAC).

En aquests sentit és important recordar que l’evolució tecnològica evoluciona més ràpid que la construcció d’arguments teorètics que analitzin les pràctiques educatives, i per això és imprescindible revisar i actualitzar les teories que s’han imposat històricament, per tal d’adequar-les a la realitat de la Societat Xarxa.

 

 


*Tot i que Simonson reconeix que cada vegada hi ha més institucions no-convencionals que adquireixen protagonisme en l’educació a distància encara reconeix la necessitat d’una institució que vertebri o albergui el procés d’aprenenetatge. Contraposant la visió de Simmonson cal dir que avui en dia en l’entorn de les xarxes d’aprenetatge més que institucions caldria parlar de comunitats, i d’altres agents que podriem incloure en el fenòmen de l’aprenentatge invisible.

3 comentarios en “Trencant amb el model tradicional. Aproximacions crítiques a les teories de l’educació a distància

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *