Les mobilitzacions que van tenir lloc el 15 d’octubre són un fenòmen extremadament interessant que es pot introduir al debat i reflexions sobre la ciutat global, els no-llocs o la transnacionalitat. Seguint amb la idea de Sassen, mobilitzacions com les del 15O es poden interpretar com una mostra del paper que juguen les ciutats globals com a espai de confrontació. És un tema complex en el que hi ha diferents actors, per això intentaré centrar-me en una qüestió principal: El 15O es promocionava com una revolta internacional (hi ha un pes significatiu de l’Estat-nació en l’imaginari), diferents ciutats connectades per protestar contra un «enemic global». La qüestió és: Quina és la naturalesa d’aquesta resistència i quina connectivitat té amb «l’enemic global»?
Des de les primeres manifestacions antiglobalització, el concepte d’identitat ha estat un tema de debat el: think globally act locally. Per això quan es busca l’element vertebrador d’aquestes smartmobs cal analitzar si hi ha arguments o peticions en comú, més enllà de les reivindicacions específiques de cada ciutat/nació. En el cas del 15O crec que es barregen elements. Es barreja l’Estat-nació amb la ciutat global.
Aquesta línia d’anàl·lisi ve suscitada per la horitzontalitat, com a funció de la ciutat global, de la que parlava Sassen: Una redistribució del model comunicatiu i relacional entre les classes desafavorides i treballadores. Sassen fa referència a la unió de classes desafavorides entre les diferents ciutats globals (fa referència a una nova identitat). Per això indiscutiblement el perfil pel que Sassen apostaria com a resistència a la ciutat global seria pel de subjecte transnacional organitzat en comunitat. Però, és aquesta la naturalesa del 15O?
Sassen adverteix que es necessita un anàlisis crític per veure la conceptualització d’allò que ha estat desnacionalitzat, per això em plantejo si el moviment del 15O representava aquesta resistència desnacionalitzada (transnacional). Les mobilitzacions repartides pel mapa del 15 d’octubre eren l’extenció del 15M i de la «revolució islandesa». Eren reivindicacions a l’Estat, i per tant comportaven una acceptació i reconeixement de l’Estat-nació com a forma d’organització. Les mobilitzacions de Washinton o Nova York eren pel mateix que les de Barcelona i Madrid? I les de Roma pel mateix que les de Tokio?
És per això que considero que mobilitzacions com les del 15O haurien de sorgir d’un nou discurs. Sí la globalització representa l’integració de mercats i la creació de dependències entre diferents economies, fins el punt que ja no es poden concebre des d’una òptica local, ni nacional, ni regional; amb l’entrada al món xarxa l’antiglobalització hauria de ser un fenòmen expressament transnacional.
El desplaçament de poder dels sectors públics cap als privats ha fet que l’organització en forma d’Estats-nació es vegi superada, i per tant la capacitat dels Estats limitada. Per això parlava de la necessitat de que les mostres de resistència – antiglobal- siguin expressament transnacionals (per ser efectives).
Una resistència nacional a fenòmens transnacionals no és la història de David contra Goliat, és la història del peix gran que es menja al peix petit.
Magnífic analisi! En tot cas, vist l’estat caotic i degradat de les institucions publiques o democràtiques, em pregunto si no seria més útil invertir energies en la creació de noves formes d’organització social, no dependents de l’estat i tampoc -idealment- del sistema financer per tal de suplantar les institucions fins ara establertes i en actual estat de desintegració. Crec que es interessant crear una realitat nova més que lluitar contra la que -de totes maneres- ja està desapareixent.
Salut!
L’arquitectura de l’estructura distribuïda per exemple proposa models d’organització encara més horitzontals i participatius que la democràcia. Models que fins ara no ens podiem ni plantejar ( i on l’estat hi pinta ben poca cosa).
Una realitat nova, tu ho has dit.