Sobre el futur de l’educació: per què introduïm tecnologies disruptives en estructures obsoletes?

Socialstructed learning is an aggregation of microlearning experiences drawn from a rich ecology of content and driven not by grades but by social and intrinsic rewards. The microlearning moment may last a few minutes, hours, or days (if you are absorbed in reading something, tinkering with something, or listening to something from which you just can’t walk away). Socialstructed learning may be the future, but the foundations of this kind of education lie far in the past. Leading philosophers of education–from Socrates to Plutarch, Rousseau to Dewey–talked about many of these ideals centuries ago. Today, we have a host of tools to make their vision reality.

A través de DHARMA m’arriba un article de Marina Gorbis (Institute for the Future) que proposa el concepte de Socialstructed Learning. Gorbis planteja que estem introduïnt tecnologies disruptives en les estructures socials (i educatives) existents perquè aquestes ens resulten familiars, enlloc de treballar en  noves etructures que estiguin en consonància amb el trencament que suposen internet i les TIC.  Sintetitzant diria que Gorbis proposa treballar en un model d’aprenentatge on aquest s’entén com un flux asincrònic basat en l’abundància. Una aproximació que m’ha recordat a l’aprenentatge invisible de Cobo i Moravec i que planteja noves reflexions crítiques sobre els MOOCs.

La idea principal d’aquest article es suma a les aportacions que asseguren que la tecnologia disponible actualment fa que ens estiguem allunyant del model on l’aprenentatge s’estructurava al voltant d’institucions formals-estables-jeràrquiques,  i per tant proposa abandonar la idea d’aula, i substituir aquest entorn tancat i dirigit per un espai físic real i obert: el món (idea que s’alinea amb la d’aprenentatge en comunitat). Un entorn on a més dels agents humans (membres de la comunitat) que poden contribuir en l’aprenentatge – com el mecànic del barri, el jardiner, el paleta, el fuster (…)- s’hi suma un element important que pot ser autodirigit per l’alumne: la realitat augmentada com a font per a la transmissió del coneixement.

Think of a simple augmented reality app on your iPhone such as Yelp Monocle. When you point the phone’s camera toward a particular location, it displays “points of interest” in that location, such as restaurants, stores, and museums. But this is just the beginning. What if, instead of restaurant and store information, we could access historical, artistic, demographic, environmental, architectural, and other kinds of information embedded in the real world?

Per exemplificar-ho Gorbis presenta projectes com el de Hipercities (USC-UCLA) on estan treballant per mapejar informació històrica sobre el terreny real, un layer on mentre es passeja per la ciutat es pot obtenir informació (en aquest cas històrica) apuntant amb terminals mòbils a diferents estructures fisiques com edificis, monuments, places o carrers… En aquest sentit planteja que seria interessant que es pogués arribar al punt on en funció dels interessos o motivacions dels alumnes-aprenents es pogués seleccionar el tipus la categoria d’informació dels diferents objectes del món real: buscar informació sobre botànica quan passegem per parcs (utilitzant per exemple l’aplicació LeafSnap), o  obtenir informació sobre física o matemàtiques quan apuntéssim a diferents objectes o moviments que veiéssim pel carrer, sobre llengua, ortografia i literatura, sobre arquitectura, art…

Les ulleres de Google, per exemple, serien un bon instrument per a practicar aquest tipus d’aprenentatge – més còmode que un terminal mòbil i amb possibilitats d’integrar-hi auriculars per sumar informació amb format audio de manera que les mans quedarien lliures per a una millor mobilitat. També pensava que aquesta proposta s’apropa al concepte de gamificació de l’aprenentatge, ja que aprendre a través de processos com aquest seria com convertirse en el protagonista d’un videojoc.

Finalment reflexionava com aquesta fòrmula proposa eliminar el concepte d’aula, però no el de grup (comunitat) ja que tal i com recordava Vygostky l’aprenentatge es un fenòmen social, i no hi ha res més social que interactuar amb els membres d’una comunitat desplaçant-se per l’entorn on aquesta conviu dia a dia.

Per altra banda i sobre els MOOCs he trobat interessantel plantejament de Gorbis:

MOOCs today are our equivalents of early TV, when TV personalities looked and sounded like radio announcers (or often were radio announcers). People are thinking the same way about MOOCs, as replacements of traditional lectures or tutorials, but in online rather than physical settings. In the meantime, a whole slew of forces is driving a much larger transformation, breaking learning (and education overall) out of traditional institutional environments and embedding it in everyday settings and interactions, distributed across a wide set of platforms and tools

En aquest sentit l’autora planteja que enlloc de preocupar-nos per com redistribuïm els recurssos educatius escassos caldria preocupar-se per a com sumar nous inputs en aquest flux asincrònic que representa l’aprenenatge. Des de recursos oberts com wikis tipus HowTo o Instrutable, dispositius per captar informacio del món real (mòbils o sensors) per a poder-la compartir, processar i sistematitzar fins a nous espais socials com hacklabs o laboratoris comunitaris. Sumar esforços i recursos per a aprendre en el marc de l’abundància.

2 comentarios en “Sobre el futur de l’educació: per què introduïm tecnologies disruptives en estructures obsoletes?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *