Observatoris urbans i arquitectura crítica

Seguramente será necesario olvidar el individualismo desde el que nos bombardea el Star System de la arquitectura y volver a pensar en términos colectivos y sociales, para que reaparezcan las utopías.

Necesidades Repetidas – Repaso de las Utopías

 

Fa uns dies l’Aleix em parlava de l’interessantíssim Situation Room, un projecte de  Hackitectura basat en les sales de control que van aparèixer després de la segona guerra mundial, «Un enorme mapa del món ple de llums»«una nova iconografia per escenificar el poder». Ara aquests arquitectes i programadors proposen subvertir-lo a través de la creació de prototips reproduïbles (agradaria segur a Uncovering Control…)

Finalment, conveníem que  a la xarxa hi ha un gran directori d’«arquitectura crítica», i que la de l’arquitecte és una mirada interessant. Des del primer Coopcorp, per exemple, que em vaig quedar amb les ganes de conèixer Santi Cirujeda i les seves recetas urbanas.

Algunes d’aquestes mirades interessants, sempre caracteritzades per la distinció entre els conceptes d’allò públic i d’allò privat, són per exemple les utopies arquitectòniques, sorgides en les dècades de 1960  i 1970. Cada moviment o escola està estretament relacionada a un moment històric, i aquesta dialèctica, és precisament el que posa de manifest el pensament cíclic del comportament humà, des de la implementació de tecnologia per solucionar problemes, fins a les reaccions arquitectòniques a les crisis, o l’exploració de noves relacions amb altres disciplines:

En los años 70, la crisis de petróleo afectó la forma de pensar y de planificar de los arquitectos en todo el mundo. Ahora términos como crisis, recesión, falta de vivienda, utopía vuelven a aparecer en el imaginario urbano y todas estas propuestas se re-estudian y reinventan en busca de nuevas soluciones

Utopies i també distopies. Al mateix bloc expliquen la ciutat del futur que va projectar Walt Disney (EPCOT), una ciutat amb capacitat per a  20.000 persones marcada per una preocupant concepció social basada en la segregació. A més de les crítiques al projecte de Disney, per discriminatori i exclussiu, existeixen moltes crítiques als parcs temàtics de la companyia, acusant-los de laboratoris de proves per a l’experimentació social. Disneyland com a degeneració utòpica:

Disney no era arquitecto ni urbanista como hemos mencionado, era un hombre de negocios con un gran olfato, por lo que pretendía que primara el control corporativo sobre el democrático, llegando a afirmar que en esta comunidad llamada EPCOT no habría espacio para el chabolismo, ya que ellos no lo permitirían, no habrá promotores inmobiliarios ni derecho al voto, ya que el control estaría en manos de quien mejor sabría hacerlo: una estructura corporativa manejada por Disney Company. Ellos crearían empleos, implementarían la educación y eliminarían la pobreza.

Em quedo també amb un comentari crític amb les utopies en general, que tot i que pot semblar una obvietat, és important no oblidar-lo quan parlem de cohesió social:

Ese deseo de crear la ciudad ideal también implica la idea de un ciudadano perfecto, que, si no se ajusta a esta comunidad perfecta, simplemente puede y debe ser desechado para el cumplimiento de esa utopía… tal como es instrumentalizado el ser humano en cualquier dictadura.

Acostumats a parlar d’arquitectura de xarxes, causa cert vertigen recordar o adonar-se de com l’arquitectura (física) de les ciutats i carrers, condiciona el nostre estil de vida i ens acaba definint. Segurament aquí també s’amaga una estructura de poder darrera l’urbanisme que vertebra les comunitats.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *