Movistar i la revolució francesa

Tal i com he expressat anteriorment, no considero que les reivindicacions dels indignats (15M, 15O, Occupy NY) sobretot els moviments espanyols, que són els que més he analitzat –  A ells i als seus documents de mínims – puguin considerar-se transnacionals. Per què? Doncs,  perquè les seves reivindicacions estan dirigides a l’Estat, i per tant comporten una acceptació i reconeixement de l’Estat-nació com a forma d’organització.

No superen la unitat de mesura Estat-nació. La seva identitat és nacional (encara que es coordinin diferents països en protestes internacionals). Se sumen reivindicacions nacionals (o contra alguns organismes definits per organitzacions supranacionals – no transnacionals –  com la Unió Europea). Sempre és el nacionalisme el que marca els límits: Els espanyols demanen respostes a Zapatero, els francesos a Sarkozy, els alemanys a Merkel…

Penso que aquest petit matís, quan parlem de moviments globals, és important. Perquè mostra el que molts hem comentat: La no superació de l’Estat-nació fa que l’administració i allò públic tardi més a incorporar-se i desplegar-se en la societat xarxa que no pas allò privat, perquè un és menys flexible que l’altre. I també perquè la suma d’estats no conforma una nova identitat, com que ho pot fer la suma de subjectes o corporacions transnacionals, perquè aquests estats, no poden renunciar a la seva identitat nacional. Ja que és  allò que els conforma com a tals.

Tot i així, és evident que el moviment dels indignats té una clara voluntat per superar les fronteres marcades pels Estats-nació, vol erigir-se com un moviment global. El problema, però , és que el futur de la globalització rau en la transnacionalitat i no pas en la internacionalització, és una conseqüència del canvi de paradigma. I per tant per aconseguir expandir la causa arreu del planeta hauria de redireccionar el seu discurs: Si vols ser transnacional no pots esperar que l’Estat t’ajudi a ser-ho. Un bon ojectiu seria connectar les noves classes globals desafavorides (Sassen) per solucionar problemes de la comunitat que els Estats-nació obvien.

Fa poc, vaig veure un titular que em va cridar l’atenció perquè el vaig considerar molt gràfic: «L’ajuntament de Barcelona aconsegueix que Movistar patrocini la pista de gel de la Plaça Catalunya» (La Directa). Sota la intencionalitat evident, s’hi amaguen conceptes relacionats amb les nostres converses sobre el 15M, els indignats, les classes globals, les corporacions, el sector públic, el sector privat… I també un altre element: La reapropiació de l’espai públic a les ciutats globals (Sassen).

Des del meu punt de vista hi ha un joc de miralls entre els indignats (ocupació plaça), les normatives de l’espai públic, Movistar i l’Ajuntament de Barcelona. En primer lloc es va ocupar la plaça com a acció reivindicativa, molt simbòlica, els carrers pels ciutadans. Ara, en aquesta guerra per l’apropiació de la plaça com a símbol entre Ajuntament/Estat i les assamblees del 15M, als indignats els toca retirar-se.  Movistar, una corporació transnacional apareix a l’escenari sense competència, mentre els altres es barallen reinterpretant un model de societat industrial que s’enfonsa, la corpo s’apropia de l’espai públic legalment.

Així doncs a l’ocupació de la plaça s’hi barregen problemes municipals que afecten directament als ciutadans (l’Ajuntament al·legava insalubritat, perillositat, problemes de mobilitat) a més d’un enfrontament polític i simbòlic per les banderes. Com els russos i els americans, en la seva carrera espacial per conquerir la lluna.  Aquesta obsessió pel mapa, no és pròpia d’organitzacions transnacionals com Al Quaeda – com a exemple de moviment transnacional –  les filés, o altres neonòmades fills de la xarxa distribuïda.

Fa unes setmanes, m’aventurava a dir que un cop instal·lada la polèmica pista de gel, el següent capítol aniria de sabotatge. Finalment avui, una setmana després, l’Agència Catalana de Notícies publicava la següent informació: «Uns quans indignats ocupen unes hores la pista de gel que s’està construint a la plaça per iniciativa dels comerciants». Ara això bullirà a twitter amb #revolucions. I de l’ocellet, als mitjans, perpetuant la identitat nacional.

Cal tenir clar però que l’ocupació de la Plaça Catalunya no és l’assalt a la Bastilla. El que potser podria comparar-s’hi és l’acció de Movistar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *