Canvis en l’acció docent. El repte de la virtualitat en el marc de la Nova Escolaritat

A l’assignatura de la UOC Ensenyar i aprendre en ínia se’ns proposava reflexionar sobre la figura del docent, i els canvis en l’acció docent ara que s’han introduit elements tecnològics a les aules, i s’ha obert la possibilitat de virtualitzar un procés (el de l’aprenentatge) que fins ara s’havia produït estrictament cara a cara (fins que va aparèixer l’educació a distància). La hipòtesi que es presenta, a través de Barberà i Lidwin – Canvis en l’acció docent: de les classes presencials a les classes virtuals  sembla ser la més generalitzada, i és la que es correspon a una època de transició (cap a allò digital): presentar l’educació a distància com a complement de l’educació presencial, és a dir no com una alternativa, sinó com una nova dimensió innevitablement lligada al cara-cara.

Tot i així, en les seves argumentacions les autores no entren en especificacions sobre les franges d’edat ni en segmentar les diferents tipologies d’estudis ni alumnes (no diferencien entre  l’educació o aprenentatge en la primària, la secundària, la universitat, els mòduls formatius o tecnicatures o els webinaris, tallers, MOOCs). Un filtre per organitzar els objectes d’estudi que resulta bàsic a l’hora d’analitzar qualsevol procés d’aprenentatge. I que en aquest cas és especialment significatiu, ja que des de qualsevol perspectiva pedagògica l’aprenentatge dels infants d’entre 0 i 6 /7 anys ha de ser forçosament (almenys una part) presencial.

En aquest sentit, és interessant i complementària l’entrevista a l’argentina Débora Chomski  autora del llibre  Ús didàctic dels mitjans de comunicació i les TIC en l’educació infantil (UOC), per contextualitzar la resta d’anàlisis de Barberà i Lidwin, que focalitzen en el fet que molts docents són immigrants digitals i la seva relació-adaptació amb la tecnologia presenta diferents graus d’esquerda. Finalment, tot i que es presenten diferents categoritzacions sobre la conceptualització de la tecnologia a l’aula: material didàctic, entorn d’aprenentage, estratègia o metodologia… i la seva corresponent «càrrega o enfoc psicològic»–  no hi ha reflexions profundes entorn els fenòmens d’apropiació , necessaris per tal de que es puguin empoderar tant alumnes com professors.

Alguns fragments de l’entrevista a Débora Chomsky:

 

(Les TIC) No són imprescindibles, però sí ineludibles. El món actual està envoltat de mitjans de comunicació, que són un component més de la nostra cultura. Els infants vénen a escola amb un bagatge de coneixements dels mitjans d’informació i, per tant, l’escola i la família els han d’ajudar a organitzar aquests coneixements i després relacionar-los amb els continguts escolars. L’escola no pot girar-se d’esquena a aquesta realitat.

Els infants viuen en una societat multipantalla: ordinador, tauletes, televisor, etc. La lògica hegemònica és la de la imatge, però la qüestió és com la complementem. És important obrir el ventall a experiències variades, mitjançant altres consums culturals, com els llibres, les joguines «analògiques», sortir al carrer per a sociabilitzar-se, experimentar amb la naturalesa, en definitiva, poder contrastar i conèixer altres lògiques de funcionament.

Som davant la generació de nadius digitals, infants que han nascut en un entorn multipantalla, en el qual es mouen amb molta plasticitat. Seria interessant, des de l’escola i la família, ajudar-los a ser consumidors crítics i creatius. És a dir, orientar-los perquè puguin triar les imatges de la xarxa i els programes amb criteri propi, perquè donin l’opinió del que veuen i siguin capaços de crear els seus propis «mitjans», per exemple, blogs, llibres digitals i fins i tot videojocs. En aquest camí, exigiran naturalment una programació televisiva i uns jocs de més qualitat i donaran peu a una retroalimentació més intel·ligent entre els mitjans i els consumidors més petits.

Una aproximació que posa de manifest que la intervenció de la tecnologia en els processos d’aprenentatge ha comportat un canvi en el rol del docent (desapareix al figura de professor com a transmissor de coneixement de manera inevitable). En aquest sentit i per afegir les meves conclusions i anàlisi en aquesta aproximació, he optat per a presentar un exemple real basat en la nostra experiència a l’Argentina, on estem treballant i investigant en diferents projectes pedagògics relacionats amb la Nova Escolaritat i l’educació digital a distància. En quest cas, el que es presenta com a exemple, una escoleta rural de primària (aula multinivell) que practica una versió personal d’un homeschooling comunitari on s’utilitzen diferents tecnologies educatives (sistèmica, Pestalozzi, pedagogia 3000, activa)  i on bàsicament la transmissió (convencional) de coneixement té lloc a través de la família,  l’autoaprenentatge i l’experimentació a través de les  TIC (aprenentatge invisible/microaprenentatge/socialinstructed learning).

La figura del docent de l’escola ordinària es fragmenta i desapareix-  no té cabuda en aquest model sustentat en la comunitat-  i  una part del rol  l’adopta la família. La resta es volatitlizta. Ara el docent és el responsable  d’acompanyar-los emocionalment, de desperta-los la creativitat i l’interés, d’oferir-los possibilitats  i entorns d’aprenentatge a través del joc i l’experimentació, d’una manera vivencial. Ara l’objetiu del docent és  fer que infants siguin feliços i puguin desenvolupar-se de manera holística, posar-los al capdavant, acompanyar-los,  i confiar en ells i el seu optimisme: Fixing the world is for kids.

En aquest context, i després de proposar el rol que ha de tenir el docent al S.XXI, es posa un exemple de resolució d’un repte educatiu: aprendre a multiplicar, seguint aquesta  proposta pedagògica a través d’una estratègia que combina l’aprenentatge presencial amb l’aprenentatge a distància. Ja que tal i com es subratllava anteriorment – tant en aquest model com en qualsevol-  l’educació primària ha de dur-se a terme (almenys una part important) de manera presencial. Perquè l’educació és un fenòmen social, i en les edats que compren la primària els infants estan desenvolupant la seva personalitat i estan aprenent a ser éssers socials; a sentir les emocions dels altres i a resoldre conflictes en entorns reals. Per això, sinó hi hagués una interacció física -entre iguals- es potenciarien éssers asocials incapaços de sociabilitzar-se, ni offline ni tampoc online (ja que no haurien adquirit les habilitats/protocols socials per viure en societat/comunitat). Per altra banda, tot i que és imperant el cara a cara en la primària, també cal dir que els subjectes de secundària i superior (més grans de 12 anys) estan preparats per operar en sistemes educatius exclusivament a distància (ja que ja tindrien desenvolupades la seva personalitat i capacitats de sociabilització).

Tornant a l’exemple d’ensenyar a multiplicar a un dels alumne de l’aula multigrau de 9 anys (que ho ha demanat), en comptes de fer-li aprendre les taules de memòria, es proposa fer-ho primer visualment a través de tecnologies bàsiques. Passant de la transmissió d’un concepte existent i visual (els dits) a un resultat (operació), i no d’alguna cosa abstracte (taules de multiplicar)  a un resultat (operació):

 

Des d’aquest joc inicial, que coincideix amb les propostes de Chomski, es planteja una transició digital per seguir investigant en la matèria i aprofitar la tecnologia disponible  com a eina per a facilitar l’autoaprenentatge -a través de la frikinvestigació i l’experimentació-  arribant a elements tecnològics com el LOGO de Seymour Papert o l’Scracth del MIT(per posar dos exemples significatius de programari educatiu que s’ha implantat en escoles d’arreu del món). On a través del llenguatge de programació es pot seguir aprenent a multiplicar (a més de sumar, restar i dividir) i no només executant un artefacte tecnopedagògic, sinó creant el nostre pròpi sistema per aprendre a multiplicar (en el cas de l’Scratch). Durant tot aquest procés el rol del docent és el d’acompanyant, i contextualitzador, són els pares qui a través d’aquestes estratègies ensenyen als seus fills, o bé persones externes (talleristes) qui ensenyen com funciona el programari.

Yo veía las tablas de multiplicar como si fueran engranajes, y mi primer encuentro con ecuaciones de dos variables (por ej.: 3x + 4y = 10) inmediatamente trajo a mi memoria el diferencial. Para cuando hube construido mentalmente un modelo de engranaje para la relación entre x e y, calculando cuantos dientes necesitaba cada engranaje, la ecuación se a había convertido en una agradable amiga.
Seymour Papert, Desafío a la mente. computadoras y educación


Aquesta proposta busca l’equilbri entre allò tecnològic i l’educació en un entorn natural, però queda clar que no hi ha un únic enfoc pedagògic correcte (no hi ha un únic rol del docent).El que si que queda clar però, és que el rol del docent de l’escola tradicional ha quedat obsolet. Que la familia ha de tornar a prendre en control sobre l’educació dels seus fills (davant l’Estat) i a participar-ne, i que l’aprenentatge en comunitat és una forma ancestral que s’adapta a la perfecció en l’era de les xarxes.

Tot i així, és important recordar que ens trobem en una etapa de trancisió, on encara no s’han evaluat les «conseqüències» que poden tenir  l’ús de tecnologia en els processos educatius, tot i que ja s’ha demostrat que el sobreús de tecnologia en els primers anys dels infants pot provocar alteracions en la parla:

A Juan Corzo, analista de tecnología con GPS, sin embargo, no le entusiasma la idea de que su hija Tala, hoy de dos años, aprenda a programar con seis. “Que estructure su cabeza como quiera. Encuentro más útil que a esa edad le enseñen con el método Ábaco a sumar o multiplicar números largos. Para el día a día no hace falta programar. Ayuda a ordenar las ideas, pero debería aprenderse como pasatiempo. Así empezaron los grandes genios. Es como escribir. Tienes una idea, piensas en los personajes, en la estructura y en cómo los introduces en la historia”.

“Está bien que los niños aprendan las bases de la programación, pero también deben de conocer las herramientas. Aunque el mundo cambie, no todo es tecnología. Aprendiendo el Word o PowerPoint uno no sólo adquiere competencias informáticas, también lingüísticas, sociales y ciudadanas”, media Inés Andrés, coordinadora de TICS de Ineverycrea, una plataforma que asesora a los profesores en la integración de las tecnologías. Sostiene que sobre todo hay que aprender a trabajar en Red. “La ven como algo lúdico y no saben moverse por ella.

Queda clar que  la solució no és la tecnologia. Però també que no hi ha tecnologies dolentes; de la mateixa manera que no hi ha nens dolents.La virtualitat és un elemen fonamental en la nova escolaritat ja que s’estructura a través de xarxes d’aprenentatge offline i online. Però és una tecnologia més, les TICS no són la única tecnologia de la nova escolaritat, i per tant, influeix en la curricula i aquesta en el desenvolupament de l’infant. Però tota aquesta formació es fa de manera paral·lela al desenvolupament físic i psicomotriu, a través del contacte amb la natura, les activitats esportives i la salut. Per a intentar utitlitzar tecnologia, sense que aquesta ens utilitzi a nosaltres.

 

3 comentarios en “Canvis en l’acció docent. El repte de la virtualitat en el marc de la Nova Escolaritat

  1. Em sembla un post molt interessant. D’agradable lectura, ben documentat, ben argumentat i molt valuós. Hi ha molt bones referències i citacions.

    Considero que les noves tecnologies han de conviure amb els elements analògics i la seva incorporació ha de ser progressiva i ben reflexionada per tal d’acomseguir que la creativitat, l’originalitat i l’espontaneïtat dels nostres nens i nenes quedi assecada i ràpidament estereotipada pel “copy and paste”.

    Enhorabona.

  2. Hola Pere! En primer lloc disculpes per aquesta resposta tant tardana…. i moltes gràcies pel teu comentari. Aquesta aventura austral ens està portant a col·laborar i descobrir projectes molt engrescadors, però fa costós l’hàbit de mantenir un bloc amb tant de viatge….

    Espero poder anar compartint totes els reflexions que susciti aquesta aventura!

    Gràcies pel teu interés i complicitat.

    Una abraçada

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *