Blocs V.S periodistes

Aquest dies a la UOC hem retornat a l’etern debat, blocs V.S  periodistes: ¿Els blocs poden fer – o estan fent – competència als mitjans tradicionals? Els periodistes es senten amenaçats pels blocaires? És cert que el fakes d’algunes bitàcores erosionen la credibilitat? Perquè hi ha tants «professionals de la informació» obsessionats en desacreditar la blocsfera?

Com a punt de partida, en el context de l’Estat espanyol és interessant remuntar-se al projecte de llei de l’Estatut del Periodista presentat per ICV-EUiA durant la legislatura 2004-2008 (redactat per  UGT-AGP, CCOO, Col·legi de Periodistes de Catalunya, FAPE i SPC). Una proposta que pretenia regular la informació i el seu tractament i que tot i que va ser acceptada a tràmit, afortunadament no es va aconseguir aprovar.

(Campanya de ciberpunk.net)

Ja en aquell moment, grups ciberactivistes com ciberpunk es van afanyar a denunciar aquest projecte de llei,  perquè tal i com advertien, aquest Estatut plantejava el primer problema legislatiu per la blocsfera: Es volia restringir l’accés a les fonts oficials a tots aquells que no tinguéssin carnet de periodista. Només reconèixer a els informadors que treballen als mitjans… Obviant a tots els ciutadans que exercien tasques informatives per voluntat cívica o no professional (en aquell moment 250.000 blocaires) ja que com es pot llegir en el projecte de llei ara per accedir a les fonts caldria acreditacions:

«La condición de periodista profesional se acredita mediante el correspondiente carné expedido por el Consejo Estatal de la Información o sus equivalentes autonómicos, conforme a un modelo único, que será regulado por Ley. El Gobierno enviará a las Cortes en el plazo de un año desde la entrada en vigor de esta Ley Orgánica un Proyecto de Ley, que tendrá el carácter de norma básica de los medios de comunicación social. El carné profesional se renovará periódicamente.»

L’aplicació d’aquesta llei, sobre la que encara s’està treballant (2010),  suposava que s’acabava opinar, tal i com explicava l’Arnau:

Això és, si no tens (o treballes a) un diari, o una ràdio, o un canal de televisió, no pots informar de les coses que passen al teu voltant. S’acaben així les informacions del tipus 7-J a Londres, on qualsevol persona que hagués estat a la zona dels atemptats i n’hagués fet alguna foto, un cop a casa les penjava a internet i en donava la seva visió. S’acaba poder denunciar des de casa teva el mal estat del teu carrer. S’acaben els diaris en linia on les notícies les fan els propis lectors. S’acaba opinar de futbol, de política, i el criticar a Fernando Alonso als blocs. Un cop aprovada la proposta, haurem de passar altre cop per les Cartes al Director dels diaris o trucar als programes de ràdio o enviar SMS a alguns programes de TV, on s’haurà de passar pel cedàs de l’editor o presentador de torn si volem que la nostra veu sigui escoltada.

En un primer moment pensava que aquesta adversió contra els blocaires (per part d’alguns sectors dels media) es devia a un xoc generacional i tecnològic, fruit de l’esquerda digital, pensava – potser de manera massa ingènua – que era por a allò desconegut. Ja que fins el moment molts periodistes estaven acostumats a escriure i a pensar en paper. On l’espai està limitat i per tant es descarta molta informació, i hi ha competència per veure qui es queda amb més espai per explicar la notícia, per lluir-se. Un cop més el model de l’escassetat contra el de l’ abundància.

Tot i així i més enllà dels motius vinculats l’esquerda digital hi ha altres enfoncs més concrets, que destaquen que la principal diferència entre mitjans i blocsfera, és que aquesta darrera s’ha erigit com el primer gran mitjà distribuït:

«La blogsfera es hoy el primer gran medio de comunicación distribuido, ciudadano, abierto y verdaderamente libre. El primer paso hacia una esfera pública democrática no mediada por grandes grupos de comunicación ni profesionales de la información».

Aquest plantejament xoca amb la necessitat empresarial de convertir la informació en un negoci rendible i per tant amb els blocs i internet es posava contra les cordes el model tradicional de producció i explotació de notícies, el model unidireccional. Enrique Dans en un post titulat La caiguda del ciutadà Kane (en relació a Rupert Murdoch i les escoltes il·legals del News of The World) també conclou que «el futur dels mitjans serà bidireccional o no serà»:

Rupert Murdoch es considerado el rey de los medios unidireccionales, los que “fabrican” la información para influir sobre una audiencia pasiva. Sensacionalismo, dirigismo, exageración, versiones parciales y medios ilegales de obtención de información, reunidos en un cóctel explosivo. Su incursión en el mundo de las redes sociales con la adquisición de MySpace en el año 2005 por $580 millones con la intención de derivar tráfico a sus medios unidireccionales supuso un fracaso miserable, que culminó con la venta de MySpace en 2011 por $35 millones: intentar gestionar un medio intrínsecamente bidireccional con la visión trasnochada de medio unidireccional había conseguido convertir una exitosa red de uso general en otra de interés únicamente vertical, vinculada a la producción y el consumo de música. Rupert Murdoch nunca entendió internet.

És evident que els mitjans de comunicació tradicionals estan patint una àmplia transformació, i que els blocs s’han multiplicat exponencialment fins el punt de convertir-se en font d’informació de molts internautes (darrerament aquesta multiplicació de bitàcores s’ha vist capada per l’eclosió del dospuntzerisme i les anomenades xarxes socials). Avui en dia però, ja no es pot negar el valor dels blocs, ni el valor afegit que aporten al context informatiu ni que són un complement necessari per contextualitzar la informació i contrastar-la. Aquesta convivència imposada entre blocs i media ha  portar a un estadi que alguns anomenen vampirització de la blocsfera per part dels mitjans, que han acudit a la xarxa hortizonal d’informació generada per ciutadans per buscar rigor i opinió sobre temes que fins ara no formaven part de l’agenda.

Durant les discussions sobre aquest tema a la UOC (que han tingut lloc a Twitter) Fins hi tot  @wicho de Microsiervos, que seguía en debat sorneguer, deia: Sí, ya estuve viendo los tuits anteriores antes de meterme… Un viejo debate ya ;-) .

En aquest context però, on  alguns professionals contraposen la immediates al rigor, Twitter i Facebook no han estat criminalitzats per els mitjans com en el cas dels blocs (ni hi ha cap projecte de l’Estatut del twittaire o el piulador), potser tal i com adverteix l’Aleix : «Si la blogsfera i els dispositius basats en software lliure no mereixen la mateixa antenció (que Twitter i Apple) als mitjans convencionals, és precisament perquè ataquen aquests pilars».

Tot i així cal dir que també hi ha periodistes i professionals que veuen els blocs com un complement de la informació que elaboren, encara que de vegades les corporacions vetin els enllaços que surten dels seus dominis  i poques vegades enllacin a tercers. Prefereixen absorvir-los, demanar-los que els cedeixin el tràfic i presentar-los com un suplement.

Jo de moment, de manera totalment independent, segueixo treballant en la meva contextomedia, per presentar els treballadors que generen la informació dels mitjans locals de Girona. Un annex per contextualitzar la informació i fer-la una mica més transparent. Malauradament, em costa trobar blocs. Tot són usuari/es de Twitter.