Trencant amb el model tradicional. Aproximacions crítiques a les teories de l’educació a distància

Es un milagro que la curiosidad sobreviva a la educación formal. Albert Einstein

Autors com Michael R. Simonson, encara defineixen l’educació a distància com a educació formal basada en una institució que es caracteritza per la separació espacial entre professor i alumne i que es serveix de telecomunicacions i sistemes interactius per a connectar-los*. Una definició neutra que sembla obviar els canvis propiciats per la tecnologia disruptiva i els nous paradigmes de la Societat de la Informació i el Coneixement o la Societat Aprenent.

Altres autors com Holmberg o Perraton,  però, afirmen que l’educació a distància (e-aprenentatge des de l’aparició d’internet) ha trencat definitivament amb el model tradicional.  I és seguint aquesta nova línia de pensament que es conclou que ja no podem parlar exclusivament d’educació formal/tradicional – quan ens referim a l’educació mediada-  perquè hi intervenen altres elements propis de nous paradigmes com el sharisme o teories pedagògiques com el connectivisme. Arribats en aquest punt cal reconèixer la importància de l’aprenentatge invisible més enllà de les institucions formals.
Sigue leyendo

Criollitzar la tecnologia fins al canibalisme

Our technology ought to be the means of a universal cultural sharing, and we who «discovered» the rest of the world should be the most eager to share, learn, and integrate. Instead, from the outset, we have mistaken the invention and possession of this means as the self-evident sign of cultural superiority, and have at last made the technology itself (and the science on which it is based) a culture in its own right. Roszak, 1972

Un dels aspectes que s’ha tornat a posar sobre la taula en els fòrum de la UOC (en l’assignatura Ensenyar i Aprendre en línia) és que tot i l’acceptació de que les possibilitats de treballar en xarxa han significat un enriquiment en les tasques i en l’aprenentatge, cal superar les limitacions inicials en l’assoliment de les destreses necessàries per actuar de forma autònoma i eficient amb aquestes noves eines. Un cop més ha aparegut la qüestió de l’esquerda i els natius digitals.

Sigue leyendo

Orígens del pensament sistèmic i la cibernètica social

 

A principios del S.XX, los biólogos Ros Aristón, L.Henderson, J.Woodger, y J.Needham se oponen a los mecanicistas; exploraron el concepto de organización, que desplaza de su eje la simple función; introducen el concepto de sistema y su aplicación, tanto a los organismos vivos como a los sociales; el de contexto, como necesario para explicar un fenómeno y con éste el de sistemas multinivel, en el caul un sistema es un todo respeto a sus partes, siendo al mismo tiempo parte de un todo superior y con diferentes leyes operando en cada uno (Capra. 1998). De esta manera creaban las bases de los pensamientos sistémico y complejo.

Modelo pedagógico con fundamentos en cibernética socialCrisanto Veladia Mora

Entorns Personals d’Aprenentatge, prenent el control del sistema a través de la conversa

[…] no hay informaciones mejores que otras, el poder consiste en ficharlas todas, y después buscar conexiones

Umberto Eco, El pendulo de Focault

 

Els Entorns Personals d’Aprenentatge (PLE) són artefactes tecnopedagògics a través dels quals els individus programen com integrar-se en diferents xarxes d’aprenentatge o comunitats de coneixement. La principal característica d’aquests sistemes autogestionats, és que els subjectes prenen el control en el procés d’aprenentatge sobre el ritme, els continguts i metodologies en base de com configurin les seves relacions amb el context.

Sigue leyendo

Memex: a proto-hypertext system

In «As We May Think» Bush describes a memex as an electromechanical device enabling individuals to develop and read a large self-contained research library, create and follow associative trails of links and personal annotations, and recall these trails at any time to share them with other researchers. This device would closely mimic the associative processes of the human mind, but it would be gifted with permanent recollection. As Bush writes, «Thus science may implement the ways in which man produces, stores, and consults the record of the race»[4].

The technology used would have been a combination of electromechanical controls, microfilm cameras and readers, all integrated into a large desk. Most of the microfilm library would have been contained within the desk, but the user could add or remove microfilm reels at will.

The top of the desk would have slanting translucent screens on which material could be projected for convenient reading. The top of the memex would have a transparent platen. When a longhand note, photograph, memoranda, or other things were placed on the platen, the depression of a lever would cause the item to be photographed onto the next blank space in a section of the memex film.

The memex would become “‘a sort of mechanized private file and library’[5][page needed]. It would use microfilm storage, dry photography, and analog computing to give postwar scholars access to a huge, indexed repository of knowledge – any section of which could be called up with a few keystrokes.”[6]

The vision of the memex predates, and is credited as the inspiration for, the first practical hypertext systems of the 1960s. Bush describes the memex and other visions of “As We May Think” as projections of technology known in the 1930s and 1940s – in the spirit of Jules Verne or Arthur C. Clarke‘s 1945 proposal to orbit geosynchronous satellites for global telecommunication. The memex proposed by Bush would create trails of links connecting sequences of microfilm frames, rather than links in the modern sense where a hyperlink connects a single word, phrase or picture within a document and a local or remote destination.

Llegir més sobre Memex a Wikipedia

 

La idea de Bush va influïr directament a alguns pioners de la computació com Licklider, (gràcies a aquest text he descobert el personatge i papers com Man-Computer SymbiosisAugmenting Human Intellect de Enelbart),  tot i que també va despertar interessants crítiques com les de Michael Buckland… Arqueologia de la computació que m’agradaria i intentaré processar en clau de ciència ficció